ASSOCIACIÓ CULTURAL “CERCLE OBERT” DE BENICALAP DE L´HORTA

Dibujo del Portalet de Benicalap, elemento civil de arquitectura gótica, que fue destruido gracias a la inercia del Ayuntamiento de Valencia durante la época del desarrollismo urbanístico de los años 60 y principios de los 70.

INFORME SOBRE LA TOPONÍMIA URBANA DE BENICALAP

Benicalap de l’Horta (nom oficial amb què apareix als llibres parroquials i al llibre de festes per la construcció del campanar de 1956, per tal de diferenciar-lo d’una altre Benicalap, dit “de les Valls” que va ser annexionat a mitjans del segle passat pel municipi de Benavites al Camp de Morvedre i del que avui només queden les runes de la seua església i d’algunes cases), com el seu propi nom indica, és un nucli de població d’origen rural, que no començara a concentrar-se fins a finals del segle passat, per la qual cosa, els seus carrers tradicionals són pocs i sovint tenen el seu origen en camins rurals. Però malgrat tot, Benicalap té una personalitat i una història (en-cara que humil) pròpies i particulars, i no pot ser assimilat a qualsevol barri de la ciutat de Va-lència, com des de molts anys el consistori ha intentat fer. El cas de Benicalap no és únic, el cap-i-casal està format per moltes nuclis semblants: Campanar, Beniferri (que no es diu “Ademús”), Benimàmet, Marxalenes, Orriols, Benimaclet, Russafa, Patraix, els Poblats Marítims, etc..., però correspon a cada conjunt de veïns defensar allò que els correspon, i a nosaltres ens toca, Benica-lap.

Per esta raó, l’Ajuntament i altres institucions públiques han de respectar la peculiaritat d’estes poblacions tradicionals, respecte que comença a la toponímia urbana com a manifestació de la història de qualsevol poble o ciutat. Creguem que tenim el dret d’exigir aquest respecte no no-més per la nostra personalitat, sinó pels grans danys que la ciutat de València ens ha produït (destrucció de l’arc del Portalet, de les dos alqueries medievals que el sostenien, un urbanisme sense planificació, massificador i agressiu contra el medi natural i el marc històric, marginació dels serveis públics que gaudien altres zones com per exemple l’enclavegueram o escoles i sani-tat públiques...) i pels grans beneficis que hem aportat i aportem a al desenvolupament de la ciutat (allotjar a vora 40.000 dels seus habitants, terrenys per a noves construccions, els impostos que paguem i que sovint es queden a l’altra vora del riu...). A més, una retolació dels carrers d’acord amb la història de Benicalap, pot contribuir a la integració las nouvinguts que des fa unes quantes dècades han arribat al nostre poble.

Aquest menut informe, consta de dos parts, una descripció dels camins i carrers antics el nom dels quals ha sigut alterat o podria ser-ho pròximament junt a la nostra proposta; i una llista també amb explicació, dels possibles noms per a nous carrers que es creen a Benicalap, que plantegem. En el primer cas, el nostre argument és la història i la tradició, i en el segon cas la particularitat de Benicalap i la vinculació de les persones homenatjades amb la nostra població.


A) CAMINS I CARRERS ANTICS:

1) CAMÍ VELL DE BURJASSOT (ara Josep Grollo- Louis Braille- Alqueries dels Moros)

Història: L’antic Camí vell de Burjassot arrancava del Pont de Sant Josep, travessava el camí de Trànsits (ara Pesset Aleixandre) i continuava per Benicalap per l’actual carrer de Josep Grollo fins a passar per davant de l’Alqueria del Moro (ara Carrer de les Alqueries dels Moros) adaptant-se als marges dels camps i les sèquies, per a endinsar-se ja dins el terme de la població de les Sitges. El Camí Vell de Burjassot és l’eix fonamental al voltant del qual naisqué el poble de Benicalap a partir d’una zona d’alqueries i poblament dispers que es tendí a concentrar al voltant del dit camí i l’Alqueria de Benicalapec.

La importància d’aquesta via de comunicació que unia Burjassot i València anirà augmentant amb la construcció de les Sitges (S-XVI), la reserva de forment de la capital, en una ruta que tra-dicionalment ja estava dedicada a l’abastiment del “cap-i-casal”. De fet, amb la construcció del Camí Nou de Burjassot (hui Avinguda) determinà igualment, que l’expansió de l’antic Benicalap no continuara cap a l’horta existent darrere l’alqueria fundacional (com seria lògic) sinó a ambdos costats del dit camí.

El camí Vell ha sigut i és, el veritable carrer Major de Benicalap, que pels seus origens de case-riu dispers es dóna la circumstància que és un camí rural i no un carrer en sentit propi, com també passa a altres pobles valencians on sovint el camí de València o d’altra població de la qual es depenia econòmicament (en el cas de Benicalap, els llauradors tenien el seu mercat més enllà del riu) articulava el creixement urbà.

Pels anys 60, Benicalap s’anava poblant i urbanitzant, i l’Ajuntament de València, li donà el nom de Josep Grollo a la part que anava des de Pesset Aleixandre fins a l’actual Mestre Miguel Galan, suposem que per amagar el passat rural dels seus barris tradicionals, la qual cosa no era compatible amb la idea d’una València gran i urbana derivat del “desarrollismo” que volia subs-tituir el model tradicional de la València policèntrica i integrada amb la seua horta.

Al Carrer Mestre Miguel Galan, el sinuós traçat del camí fou alterat (s’havia construït als camps) i es creà un xicotet però recte carrer de nom Betxí que arriba fins al Parc de Benicalap.

El camí s’havia trencat, i la part final, la que passava per l’Alqueria del Moro, restà separada per sempre, rebent el nom de Carrer de les Alqueries dels Moros (tot i que està per urbanitzar i so-bretot sanejar, ja que allotja un abocador il·legal).

Proposta: La proposta consisteix en que la part que conserva el traçat primitiu, és a dir, el carrer de Josep Grollo, torne a recuperar el seu nom original (Camí Vell de Burjassot) una vegada s’ha superat la concepció de la ciutat que va provocar el seu canvi, perquè Benicalap no és Torrefiel o qualsevol altre barri de nova planta de València.

2) CAMÍ NOU DE BURJASSOT (ara Avinguda de Burjassot)

Història: Ja hem fet referència a ell en parlar del Camí Vell. El nou camí a Burjassot ha esde-vingut el principal accés a Benicalap (una vegada més la via Burjassot-València), població que travessa per la meitat. El seu traçat està intacte tal i com es projectà, i arriba fins al mateix Túria. Actualment rep el nom d’Avinguda per les raons ideològiques que hem explicat anteriorment.

Proposta: Com que es tracta d’una via de nova planta (en termes relatius, és clar), el recorregut de la qual ultrapassa els límits de Benicalap, i té aquesta vocació de “gran via” de comunicació (tot i que no ho aconsegueix al tram de Benicalap, que encara conserva una fesomia i grandària tradicionals, més aptes per als carros que per als cotxes, d’ací els embusos), plategem que es quede amb el seu nom, ja que anomenar a la part que passa per Benicalap camí nou, seria problemàtic. Malgrat tot, el nom d’Avinguda sembla una miqueta irònic tenint en compte que no dona la talla.

3) CARRER DE LES MONGES (ara Carrer de Tuéjar)

Història: El Carrer de les Monges, una xicoteta connexió entre els dos camins de Bujassot, el vell i el nou, és un dels carrers antics de Benicalap. El seu nom, prové de l’establiment d’una ca-sa de repós entre 1905 i 1906, després convent i col·legi, propietat de les Germanes de la Benefi-cència de València, a un hort i casa de camp situat enfront de l’estació de Ferrocaril de Benica-lap (hui desapareguda) que havien rebut en donació testamentària, buscant la tranquilitat que ofe-ria l’Horta en aquells temps.

Poc a poc, l’anaren donant diversos usos: classes de repàs en estiu, catequesis..., fins que decidi-ren de crear una escola (Nostra Senyora del Carme i Sant Vicent de Paül) per a la creixent pobla-ció del barri que s’hi instal·lava principalment en ambdues vores de l’Avinguda de Burjassot. Així, acondicionaren l’edifici per a impartir els següents ensenyaments. Primària, Batxiller Elemental i Superior, i també classes complementàries de treballs domèstics. En 1970, davant la reforma educativa i les noves directrius del Concili Vaticà II, decidiren d’ampliar la seua oferta, que actualment és de 2 unitats de Preescolar, 22 d’E.G.B. i 4 de F.P. que s’estan progressiva-ment adaptant a la LOGSE

És un nom d’origen purament popular que va ser assumit per la nomenclatura oficial. El motiu del seu canvi no el sabem amb certesa però, segons hem sentit dir sembla que l’alcalde pedani, Lluís Albinyana, qui tenia el seu taller (era tapisser, i l’establiment encara existeix) al dit carrer, promogué el seu canvi davant l’Ajuntament, pel nom del poble de la seua dona, la localitat de Tuéjar als Serrans; circumstància de la qual no tenim més confirmació que la tradició oral.

De fet, al famós llibre de les festes extraordinàries per la construcció del campanar de Sant Roc, de l’any 1956, la publicitat que el mateix Albinyana inserta sobre el seu negoci diu: “Calle Tuéjar (antes de las Monjas)”.

Proposta: La nostra proposta és que el carrer recuper el seu nom, que a més de tradicional té un origen popular i clar, manifestació de la importància que en la història de Benicalap tingué l’es-tabliment de les germanes com a primer centre educatiu de la població. Si acàs, la població de Tuéjar podria rebre un altre carrer més gran al nou “polígon d’Ademús” o a altres P.A.I. de la ciutat. 

4) CAMÍ DE LES BARRAQUES DE LLUNA (antiga Senda dels Bandejats)

Història: Les Barraques de Lluna són un grup de cases o partida rural de l’horta de Benicalap (prop de la Ciutat Fallera) que encara estan habitades. Sembla que estan vinculades a la família de Benicalap, de cognom Lluna, encara que els seus representants més vells vius no recorden que cap familiar seu visquera allí, per la qual cosa aquesta denominació ha de ser prou antiga. Ix des de la plaça de Benicalap (on estava el Portalet “ i arriba fins a le barraques i el carrer Carlos Cortina fent una corba molt tancada. Als trams urbanizats rep el nom de Carrer Recreativa i Ca-rrer Verbena (de fet encara hi ha una vella placa de porcellana que diu “Barraques de Lluna”). El nom amb què apareix a documents i noméclantors del segle passat i principis d’aquest, és el de Senda dels Bandejats, topònim del qual desconeguem el seu significat i origen. A les guies mo-dernes de València apareix com a camí de les Barraques de Lluna. El PAI de Benicalap Nord, amenaça amb destruir aquestes cases i el seu camí, i deixar la seua denominació en l’oblit.

Proposta: A l’igual que les alqueries de Bellver donaren nom a un carrer, les Barraques de Lluna haurien de donar nom al carrer del polígon que passe més o menys per on ho va l’actual camí, que hauria de ser el principal del futur PAI. A més la placa hauria de posar baix “antiga Senda dels Bandejats”. D’esta manera es preservaria la denominació tradicional de la zona. 


5) CAMÍ DE PATERNA O CAMÍ FONDO (ara Doctor Nicasi Benlloch)

Història: Aquest camí, que anava fins a Paterna, i que a Benicalap s’anomenava “Fondo” pel gran desnivell que existia (i encara hi ha, però no tant) entre ell i Benicalap. Era el límit tradici-onal del terme de Benicalap amb Campanar i Beniferri, tot i que ara, administrativament, s’ha extés fins a la pista “d’Ademús” per raons geomètriques des de la divisió de districtes de l’any 1981 (la vigent). La major part del camí, ara urbanitzat, és diu, Doctor Nicasi Benlloch i potser cap al final a Beniferri, encara conserve el seu nom original, però no ho sabem cert.

Proposta: Acceptem que el camí de Paterna continue diguent-se Doctor Nicasi Benlloch, encara que s’estimaríem més que recuperara la seua nomenclatura tradicional, o almenys, que baix posara en una plaqueta “Antic Camí de Paterna”.

B) POSSIBLES NOMS PER A NOUS CARRERS:

1) PERSONATGES HISTÒRICS DE BENICALAP 

- RAMON DE TELLET (cavaller) (Lleida? S-XIII - Benicalap? S-XIII): Primer senyor feudal de l’Alqueria de Benicalapech (o Benicalapec), nucli fundacional del poble de Benicalap, apareix al “Llibre del Repartiment” a les següents entrades.

(fol. 14 vº) En el segte de València, a Russafa. 1 de Maig de 1238: 232.- “ A Ramon de Tellet (l’alqueria o) el real de Benicalapech (amb sis jovades al voltant seu); i unes cases a València, del rais Albuhaçen; i l’hort d’Haron, jueu. “

(fol.3 º) De les alqueries i viles donades franques, 1238, 1 de Maig: 2218.- “ A Ramon de Tellet, l’alqueria de Benicalapech ”.

Altres persones amb el mateix cognom apareixen censades en cases del barri de Lleida de la ciutat de València a principis del S-XIV, la qual cosa podria indicar el seu origen. Alguns indicis apunten que la donació reial si va ser efectiva, i Ramon de Tellet prengué realment possesió del lloc. Hi ha una certa unanimitat entre els cronistes i historiadors de l’Horta sobre la identitat de Benicalapec amb l’Alqueria de Benicalap, que posteriorment donarà lloc al poble de Benicalap.

Serà ell o algún dels seus descendents els que construiren l’Arc del Portalet dins les reformes que realitzaren a la vella alqueria musulmana per tal d’adaptar-la als gustos cristians i l’arquitectura gòtica (encara que als segles següents seria molt modificada i al nostre segle assolada).

Proposta: La proposta és que un dels nous carrers es diga “Ramon de Tellet” amb o sense l’apel·latiu inicial de “cavaller”, i que baix pose: “Senyor de Benicalap (S-XIII)” 

- FLORÈNCIA DE CRUILLES (dama noble) (S-XVI-1611-XVII): Esposa de Jeroni Zarzuela i Barrionuevo, senyor de Benicalap, filla d’En Pere Lluís de Cruïlles i Albero, cavaller insaculat a les Corts de 1564 i governador interí de la Governació de Xàtiva, i de N’Anna Roca, germana del Comendador de l’ordre de Montesa, En Benet Roca. Aquesta Florència o Florentina de Cruïlles, és la senyora feudal més famosa de la història de Benicalap, ja que tots els autors i en totes les resenyes històriques de Benicalap, parlen d’ella.

A més diu San Petrillo d’ella que vivia en el Carrer En Bou de València (no sabem si era la casa dels seus pares, del matrimoni o si es mudà quan enviudà). Escolano en 1611 només l’esmenta a ella com a senyora de la vila, per la qual cosa, degué de casar-se molt jove amb un marit prou vell, com també ho confirmà el que ara direm. San Petrillo conta una anècdota sobre aquesta dama. Sembla que l’aleshores virrei de València, el marqués de Tavara convocà els cavallers de l’estament militar per tal de comunicar-los una carta del rei Felip II, i com que aquestos no hi acudiren, el virrei s’ho prengué com un insult manant empressonar a molts d’ells, i com no tro-bà a Sabastià Zarzuela i Cruïlles, el primogènit de Na Florència, l’arrestà a ella el 3 de setembre de 1619. Els cavallers del Regne es posaren furiosos, i després de reunir-se durant alguns dies, enviaren a En Miquel Pertusa com a ambaixador davant el rei per a denunciara l’arrest de Na Florència i els altres contrafurs que havia comés el dit virrei, alguns dels quals havien donat lloc a la no concurrència a la convocatòria que va iniciar l’incident.

Del seu matrimoni nasqueren tres fills: Lluís, el menut, que morí sense descendència,, Sebastià, senyor de Benicalap, fou Batle de Sagunt, familiar del Sant Ofici de la Inquisició i membre de l’Estament militar de les Corts (com ja hem dit). Es casà amb una dona de la família Carròs de Vilaragut, i es traslladà a Nàpols d’on fou Capità de guerra, president de la Reial Audiència i Governador de Cantazaro. A més, rebé la baronia de Vete. El segon, En Feliu Zarzuela i Cruï-lles, governà Benicalap en absència del seu germà, i es casà amb altra dama de llinatge impor-tant, Hermenegilda Crespí de Valldaura, de la casa dels barons (més tard comtes) de Sumacàr-cer. Els seus fills Joan i Feliu moriren als 19 i 15 anys respectivament, heretant el senyoriu la filla, Na Margarida, en extingir-se la descendència de son tio Sebastià.

La famosa obra sobre la història valenciana del S-XVII, les “Decadas de la historia valenciana” (bé el títol és prou més llarg), de Gaspar Escolano i Perales, nomena Benicalap entre les pobla-cions de l’Horta. Diu d’ell, que compta amb 12 cases de cristians vells i que la seua senyora és Florència de Cruïlles. Sembla que no va dur una vida de “comparsa”, sinó que la seua prompta viudetat li va permetrè agafar les regnes del seu propi patrimoni i de la seua vida.

Proposta: La proposta és que el carrer s’anomene “Florència de Cruïlles” i que baix pose “Se-nyora de Benicalap (S-XVII), per a perpetuar un dels pocs aspectes de la història de Benicalap que són coneguts (hi ha molt d’embolic en altres qüestions, per la confussió dels autors i docu-ments entre Benicalap de les Valls i Benicalap de l’Horta). 

- TOMÀS DE SALELLES (apotecari) (València S-XVI - Benicalap 1616- XVII): Apotecari de la ciutat de València que en l’any 1616 s’establí a Benicalap on arribarà a adquirir tanta importàcia i poder com els mateixos senyors feudals, exemple paradigmàtic de l’ascensió de la burgesia va-lenciana. La seua casa era la que sostenia el Portalet en el costat contrari de l’alqueria de Benica-lapec, és a dir, l’antiga Casa del Rull. Aquesta familia arriba a tindre molta influència i poder en el poble, rivalitzant amb els seus veïns, els senyors de la vila, la qual cosa era possible per els limitats privil·legis feudals que els furs concedí als senyors valencians, en comparació als dels al-tres territoris (com Aragó), per tal d’afavorir repoblació.

La influència dels Salelles sobre l’església de Benicalap al llarg de la història ens mostra la seua importància La primitiva ermita dedicada a Sant Roc (que és l’origen de l’actual església) que fins al S-XX dependrà de la parròquia de Sant Bertomeu de València, comunicava amb la casa dels Salelles. En 1802, els Salelles cedixen un terreny al costat de l’ermita, per a fer-lo servir de cementeri per al poble (que fins a eixe moment es soterraven al cementeri adjunt a Sant Berto-meu, ja que antigament cada parròquia en tenia un per als seus fidels, fins que els cementeris es portaren lluny dels pobles i ciutats). Actualment, aquestos terrenys estan construïts des dels anys 60, i els ossos que aparegueren foren llançats al fem. En 1902, l’ermita de Sant Roc és elevada a la categoria de parròquia en una reorganització de la arxidiocesi de València, per a donar servei a les 1.122 persones censades al poblat de Benicalap i el seu terme que limitava amb Borbotó, Carpesa, Godella, Burjassot i Campanar. Serà també, una descendent de la familía Salelles, Dolors Pizcueta Salelles qui farà donació dels terrenys necessaris per a la construcció d’un nou temple parroquial (l’actual).

Proposta: Que el carrer reba el nom de “Tomàs de Salelles”, i que baix pose “Apotecari de Benicalap (S-XVII)”, en reconeixement a tota la família.

Bibliografia: 
-  “ Llibre del Repartiment “. (S-XIII). Vicent Garcia Editors. 
- “ Décadas de la Historia de la insigne ciudad y reino de Valencia “, 1611, Gaspar Escolano y Perales. Llibre VII, capítol V (pàgs. 138 i 144). 
- “ Geografia del Reino de Valencia”, volum 1er, José Martínez Aloy. 1920-1927. pàgs 837-839 i 273 
-  “ Lo Rat Penat en Benicalap”, 25 de Desembre de 1907. “ Las Províncias” 
-  “ Benicalap “, “Valencia Atracción”, nº 239. San Petrillo. Desembre de 1954. 
-  “ Gran Enciclopedia de la Región Valenciana”. 
-  “ Pedanías de Valencia. Su historia: Benicalap”. 21-8-1981. B.Bono i Barber. “Levante EMV”

2) PERSONES DEL S-XX

- ANTONIO ORTEGA I TENA (metge) (València 1901-Benicalap 1987). El “Dr. Antonio” obtingué el seu títol de Medicina l’any 1925. Ingresà per oposició al cos de metges militars de l’exèrcit d’Alfons XIII i va ser traslladat a Madrid. Però ben prompte abandonà la carrera militar (abans de la Guerra Civil) per a exercir la seua veritable vocació, la de ser metge de família. Però, el seu pas per la milícia li va influir en l’ordre i la puntualitat que el caracteritzaven en totes les seues activitats. Va ser l’encarregat de posar en funcionament el primer ambulatori de la seguretat so-cial de Benicalap al “Xalet de Carrascosa” al Camí Nou (Avinguda) de Burjassot (un grup de xalets hui desapareguts quasi tots). Varen ser 45 anys de la seua vida dedicats a cuidar de la salut dels habitants de Benicalap. La seua pràctica mèdica no era l’habitual hui en dia, on els metges no coneixen als seus pacients i només tracten de terminar el seu torn. D.Antonio, com tots els metges de família antics, vivia integrat en la comunitat a la qual servia, coneixia a tots i tots el coneixien, i de vegades era més efectiva una conversa que un medicament per a sanar a algún malalt. Era una sanitat aquella amb pocs mitjans comparada amb l’actual, però amb molta més humanitat.

Visqué tota la seua vida al seu xalet de Sant Antoni de Benicalap (durant molts anys esta era prou informació per a què li arribaren les cartes), que mai volgué abandonar, inclús després d’enviudar als 37 anys. L’afecte de tots els veïns mai li va fer sentir-se a soles, i va viure la seua jubilació rodejat de tota la gent a la qual havia assistit durant la seua vida laboral. Va morir als 86 anys, i segons les seus paraules: “fou un home de sort” perquè visqué i morí d’acord amb la seua pròpia consciència i personalitat.

Bibliografia:
- “Llibre de Festes de Sant Roc de 1994”. Alberto Ortega. “ Clavaris de Sant Roc de Benicalap “

- VICENT LUNA I GAYETE (botiguer) (Benicalap 8 d’agost de 1922 - Benicalap 7 de juny de 1983). “Vicentín” cursà els primers estudis al col·legi dels jesuïtes i el Batxillerat a l’Institut Lluís Vives (Carrer de Xàtiva). Finalment acudí a l’Acadèmia “Castellano” per a complementar la seua educació. Ja des de menut havia ajudat en la drogueria de la seua mare, de la qual final-ment s’en va fer càrrec. Les circumstàncies de la vida varen provocar que açò es convertiria en molt més que una simple activitat comercial. De manera autodidacta estudià química, i aprengué tots els remeis artesanals i tradicionals per a la preparació de pintura, conserva de tomaca, etc... La seua dedicació a la drogueria (la drogueria de “Vicentín” , a l’Avinguda de Burjassot, enfront de la desapareguda Casa Pancha) fou total i sovint després de tancar es passava moltes hores classificant els productes que la Cooperativa “El Progreso” (de la qual tenia el carnet de soci nú-mero 3), l’actual cadena “CIP”, li subministrava. Tampoc era extranya que algú acudira a la seua casa fora de l’horari comercial per a demanar-li alguna cosa, i ell li atenia. Estigué casat amb Maruja Llopis durant 30 anys, i tingué dos fills, Javier i Fernando.

També, la drogueria era a la vegada la corresponsalia del “Banc Espanyol de Crèdit” de la qual era responsable, l’única agència bancària del poble de Benicalap durant molt de temps.

Paral·lelament a la seua activitat professional desenvolupà una intensa activitat cívica. Home re-ligiós, estigué molt vinculat a les activitats parroquials de l’església de Sant Roc de Benicalap. Fou un dels membres fundadors del patronat parroquial, creador del Col·legi de Sant Roc.

Fou tresorer en el “Casino” de Benicalap (ara “Sociedad de Cazadores El Portalet “) i un dels fallers més compromesos amb la primera falla de Benicalap, la falla poblat de Benicalap (Avinguda de Burjassot-Pare Carbonell creada en 1931).

Durant tota la seua vida intentà ser un bon professional, i donar un bon servici als seus clients, buscant qualsevol producte que li demanaren per difícil d’aconseguir que fóra. El seu caràcter afable i cordial el va fer guanyar-se a tots els habitants de Benicalap que anaven a la seua tenda, als quals a més de vendre productes, els explicava la manera de preparar-los i utlitzar-los, a la mateixa vegada que conversava sobre la seua família. Més que un botiguer, era un amic per a tots els seus clients.

Morí als 71 anys a la botiga la qual havia dedicat tota la seua vida. La drogueria “Vicentín” fou i és una referència, inclús geogràfica, per als ciutadans de Benicalap.

Bibliografia:
- “Llibre de Festes de Sant Roc de 1997”, Javier y Fernando Luna. “Clavaris de Sant Roc de Benicalap”

- TRINITAT COTANDA I VINAIXA (comare) ( ? -Benicalap 20 de juny de 1991). Aquesta dona va prestar un gran servici al poble de Benicalap ajudant a traure al món a tots els xiquets que naisqueren mentre ella treballava a la nostra població. El seu treball mereix gran consideraciò atenent a les circumstàncies d’aquell moment. La maternitat tenia lloc a la casa de cadascuna, i era tota una aventura ja que no havien ni hospitals ni els avanços mèdics actuals, i moltes mares i xiquets morien. A més, havia de desplaçar-se pels seus propis mitjans ploguera o fera calor, siguera nit o dia, pel Benicalap d’aquell moment, on encara hi havien moltes cases i alqueries diseminades per l’Horta. Segons sembla, atenia entre 150 i 200 parts annuals (la natali-tat era molt alta, però també la mortalitat), acompanyada sempre pel vigilant i el “sereno”, dos funcionaris ara desapareguts. A més, sembla que tenia una especial habilitat per a encertar el sexe dels xiquets abans de nàixer. Terminà la seua vida laboral al centre d’especialitats del carrer Alboraia, quan hagué d’abandonar la seua tasca “de batalla” per motius d’edat.

Bibliografia:
- “ Llibre de Festes de Sant Roc de 1993 “. “ Clavaris de Sant Roc “. 

- LLUIS ALBINYANA I PUJALT (alcalde de Benicalap) (Barcelona 3 de març de 1911-Bnp ?)

Potser l’alcalde més carismàtic i rellevant de la història de Benicalap abans de la seua annexió administrativa definitiva a València com a simple barri, a les primeries de la democràcia. De menut es va traslladar amb els seus pares a Benicalap, on desenvolupà la seua vida. Ací es casà amb Vicenta Pérez Moreno (la qual es coneguda carinyosament encara pel malnom de “l’alcal-dessa”), tingué a la seua filla, Rosa, i establí el seu comerç, una tapisseria situada al Carrer de les Monges (hui Tuéjar). Gran part de la seua vida fou l’alcalde pedani de Benicalap, un càrrec administratiu que servia de nexe d’unió entre l’Ajuntament de València i les poblacions rurals que havia absorvit al segle passat, i que recaïa en una persona honrada d’eixe lloc. Tenia el seu origen en els alcaldes de barri de cada quarter, creats per una Pragmàtica de Carles III en 1789.

Malgrat ser una persona de caràcter, realitzà aquest càrrec amb amabilitat, i sempre estava dis-posat a atendre a qualsevol veí que acudira amb algún problema al seu taller. Sempre es va prendre el seu càrrec molt seriosament, i era un gran lector dels diaris per a estar ben informat.

La seua època al capdavant de l’alcaldia pedània fou molt important per a la xicoteta història de Benicalap. Es construí el primer enllumenat elèctric a l’Avinguda de Burjassot, es col·locà la primera pedra del campanar de Sant Roc (acabat en 1956), es pavimentà el Camí Vell de Burja-ssot (ara Josep Grollo, on encara es veuen els adoquins), s’inagurà el col·legi públic Salvador Tusset i es creà el patronat de Sant Roc (31 de Març de 1959) i l’Institut d’ensenyament mitjà, Lluís Vives (ara Sant Roc). El seu treball en favor de Benicalap a penes es veia recompensat per la gratificació que rebia del consistori.

Bibliografia: 
- “ Llibre de Festes de Sant Roc de 1994 “. “ Clavaris de Sant Roc de Benicalap “. 

- ARTUR MONTESINOS I CEBRIÀ (futbolista) (Benicalap 12 de Juliol de 1900- València 1984): Naisqué en una alqueria de les Barraques de Lluna de l’antic poblat de Benicalap, al si d’una fa-mília de llauradors, com ho eren la majoria al Benicalap d’aquell moment. Sos paren foren Ba-tiste Montesinos i Vicenta Cebrià Castelló. Era el que feia vuit de deu germans, quatre germanes i sis germans, com també era comú a principis de segle. A l’igual que els seus germans majors, acudí junt al seu germà Paco a l’Escola d’Educació Elemental dels Pares Salesians del camí de Trànsits. Va ser allí, on els dos s’iniciaren en la pràctica del nou esport d’origen anglés que co-mençava a introduir-se, el futbol. Al rudimentari camp de futbol que el col·legi tenia al seu hort varen destacar els dos germans per la seua habilitat. Però, mentre Paco ben prompte s’ho deixa, a Artur li agradà allò més que la vida de llaurador a la que estava destinat, i continuà jugant a equips jovenils una vegada acabada l’escola.

Fins que un dia, JOSEP MARÍN (“Marinet”), jugador d’un dels equips professionals de la ciutat, el València Football, pensà en ell per a cobrir la baixa del davanter basc Guerediain. D’esta mane-ra,”Montes” (el seu nom futbolístic des de menut) s’incorporà a la disciplina del primitiu València als 20 anys a la temporada 1920-22, és a dir, només 2 temporades després de la seua creació. L’esport i l’equip estaven en els seus començaments, Mestalla no s’havia construït encara, i es jugava a un camp de terra sense grades i sense entrenador. L’uniforme era el blanc i negre. A més, existien altres equips a la ciutat: el Levante, el Gimástico i el España. El futbol feia poc que havia arribat a Espanya i encara no existia ni la Lliga ni els equips forts actuals. En l’àmbit va-lencià, existia un “Campionat Regional”, en el que el València havia quedat segon, la temporada anterior a l’arribada de “Montes”.

En pocs partits, “Montes” es convertí en l’ídol de la incipient afició valencianista pel seu bon joc i per la quantitat de gols que marcava, ja que dels 16 que en feu el València al Campionat regio-nal, 8 foren obra seua, per la qual cosa, el començaren a anomenar “Montes rei del gol”. Els aficionats prompte es dividiren en dos grups: Cubellistes (seguidors d’Eduard Cubells, l’altra gran figura d’aquell primer València) i Montistes, segons les seus preferències pel joc d’un o d’altre, sobre el qual mantenien intenses polèmiques. Així els definia Rafael Hernández, redactor espor-tiu de “El Mercantil Valenciano”: “ así como Cubells es la habilidad y la sapiencia, Montes es la fortaleza hecha delantero centro, su sola presencia determina los llenos. Sus actuaciones las preside la emoción, sus remates a media vuelta son mortales y su valentía ante el adversario pone escalofrios en aquella hinchada que lo tiene por idolo”. Tant és així, que alguns aficionats arribaven a demanar la devolució de l’entrada en algún partit si no jugava “Montes rei del gol”.

Realment fou un home que feu història en el club. La primera vegada que el València s’enfrontà a un equip estranger, el Cette francés, guanya 5-0, amb tots els gols marcats per Montes. En el primer partit que es jugà contra el Barcelona, que el València perdé, Montes aconseguí colar-li un gol al quasi imbatible porter blaugrana, Ricardo Zamora. A conseqüència d’estes gestes, i d’altres magnífics partits amistosos i regionals, l’equip anà adquirint gran fama i respecte pel seu excel·lent futbol i pels nombrosos gols que aconseguia, i de molt d’això era culpable Montes. Va ser la temporada 1923-24 la que suposà la consagració de l’equip, que aconseguí de classificar-se per primera vegada a la copa d’Espanya, després d’haver quedat vencedor al Campionat Regional. Després de derrotar al poderós Múrcia en eixa competició, els tocà jugar al no menys fort Sporting de Gijón (que l’any anterior havia quedat semifinalista). El dia d’abans del partit d’anada, Montes es posa malalt amb 40 de febre. Cubells anà a visitar-lo a sa casa de Benicalap per vore si es trobava en condicions de jugar. Davant la sorpresa de Cubells, Montes li assegurà que sí, i a l’hora del partit aparegué al camp acompanyat dels seus pares i germans en la tartana de la família (de l’horta de Benicalap a Algirós en carro!). Les cròniques parlen d’un partit me-morable, la pluja no va evitar que uns 8.000 espectadors en un camp descobert acudiren. Al minut 88, quan tot el món ja pensava en el 0-0 com a resultat final, una jugada de Cubells acaba en peus de Montes que no perdona, i Gol! L’eufòria d’apoderà del públic i dels jugadors.

De res importa que el partit de tornada es perdera per 6-1 (amb gol per cert del mateix Montes), la gesta estava feta, guanyar un adversari tan poderós com l’Sporting d’aquell temps va fer creure a tot el món que el València podia arribar molt lluny. Les temporades següents seran les de la construcció de Mestalla i el fitxatge del primer entrenador, el txec Anton Fivber i de nous jugadors, la celebració del primer partit internacional al nou estadi, l’Espanya-Itàlia (1-0) on jugà Cubells...

Entre tots aquestos èxits, el club seguia creixent i amb ell la figura de Montes, i fins i tot, un cine de Benicalap adoptà el nom de “Cine Montes” (encara està en peu) en homenatge. Durant estos anys es casà amb Milagros Garcia i es mudà a una casa al carrer Guillem de Castro en front de la Plaça de Sant Agustí i es comprà un cotxe (un luxe en aquells dies). Al poc temps, naisqué el seu primer fill, Artur (al que seguirien tres fills més i tres filles). En eixe moment, Montes es planteja deixar el futbol, a pesar que l’equip no podia anar millor i que la seua forma física i joc eren perfectes. Però, el futbol encara no estava tan ben considerat com ara, i ja era hora de sentar el cap, li aconsellarien.

La temporada 28-29 va ser baixa en el club junt al seu etern rival i amic, Cubells, a pesar de les protestes dels seguidors. Eixe mateix any, es creà la Lliga Professional de Futbol actual, en la que cap dels dos arribaren a participar. Montes instalà una casa de mobles a València, en la qual treballà fins la seua jubilació. Va morir als 84 anys d’edat, sense que la premsa ni el club li fera cap reconeixement o homenatge.

A pesar de que no va fer guanyar al València grans títols (entre altres coses perquè no s’havien creat encara), ni arribà a internacional i ni tan sols jugà en la lliga, la importància de Montes en la consolidació de l’equip valencià és indubtable, en ser el primer ídol que portà a moltes perso-nes al camp. A més, la seua carrera demostra que el millor futbol pot ser el des jugadors de la terra que juguen amb entusiame i dedicació, sense guanyar molts mil·lions. Montes representa una època on el futbol era encara un esport on els jugadors i el públic s’hi entregaven amb vertadera passió i esportivitat, no com ara.

Bibliografia: 
-  “ Gran historia del Valencia C.F. “, Jaume Hernández Perpinyà. Levante EMV. 
-  “ Benicalap Mes a Mes “ nº 8 Agost de 1995. Francesc Gamero i Lluna i Antoni Marín i Segòvia. A.C. “El Portalet” de Benicalap


- VICENT BADIA I MARÍN (historiador) (Russafa, 12-03-1919- Benicalap 21-12-1995)

Fill de Vicent Badia i Cortina (el titolar del carrer Periodista Badia, nacut a Foios, L’Horta Nord) i Maria Marín i Ibàñez (Enguera, La Canal de Navarrés), cursà estudis primaris a l’escola del seu barri, i feu el batxiller a l’Institut Lluís Vives. Estudià Dret a la Universitat de València on assolí el grau de doctor, però també obtingué els títols de mestre de primer ensenyament, de perit taquígraf i del curs de lingüística valenciana superior. Professionalment, després de passar per l’escola de Tècnics de l’Administració Local, treballà a l’Ajuntament de Burjassot (1950) i fou cronista d’Almàssera (1953).

El 25 d’abril de 1943, es casà amb Maria del Roser Carbonell i Santamaria, de la família dels “Bonica” de Benicalap, i fixa la seua resiència en aquesta població. El matrimoni tingué vuit fills: Roser, Empar, Vicent, Maria Jesús, Josep, Rafael, Anna i Pilar (la qual cosa li reportarà la quantitat de 14 néts!, eren altres temps evidentment).

Des de ben jove, per la vinculació laboral del pare a “Las Províncias” estigué molt en contacte amb el món periodístic, i ell mateix esdevindria col·laborador, no només al dit diari (on s’enca-rregà de la secció regional entre 1954 i 1963) sinó també a “Levante”, “Jornada”, “Valencia Fruits”, “Al día”, “Valencia Semanal”, “Diario de Valencia”, “Notícias al día”, “Saó”, “Rent”, “Cartelera Túria”, “La Semana Vitivinícola” (totes de València) i “Avui” i “Canigó” (de Barcelona). Destaca sobretot, el miler d’articles de la sèrie “De los pueblos y para los pueblos” sobre aspectes de la vida i la història dels pobles valencians (entre els quals hi han molts sobre Benicalap) on va començar el seu interés per la història local i l’etnografia. A més, va dirigir les revistes culturals “Sicània” (1958-59), editada per Nicolau Primitu, i “Valencia Cultural” (1960-64) durant tota la seua existència, fermes defensores del valencianisme i la cultura valenciana, reiteradament vulneraven el tant per cent màxim de fulls en valencià que les autoritats els havien imposat (un 20 %).

Però, a banda del seu treball com a funcionari de l’administració municipal i periodista, va destacar sobretot per la seua activitat al camp de la història local i la cultura valenciana. Evolucionà cap a posicions democràtiques (inclús sembla que li oferien ser governador civil i ho refusà) i utilitza el seu prestigi dins el règim per a promocionar la cultura valenciana. Organitzà les primeres conferències en valencià dins el “Movimiento” i possibilità les assemblees provincials i regionals dels Cronistes del Regne de València entre el 1954 i el 1964, a les quals fou secretari general.

Ingresà a l’aleshores Centre de Cultura Valenciana (hui Acadèmia de Cultura Valenciana) com a director numerari, l’abril de 1958 i arribà ser secretari de la Secció de Cronistres del Regne del Centre, des d’on organitzarà els “Dissabtes literaris dels Cronistes”, en homenatge al centenari d’Ausiàs March (1959).També fou vicepresident de Lo Rat Penat a la directiva presidida per En Nicolau Primitiu. Com a escriptor és autor, entre altres, del “Compendio de Geografia del reino de Valencia”, “Discurs i programa de redreçament cultural” (el primer discurs d’obertura del curs del Centre fet en valencià, que provocà un escàndol), “Catàleg dels Cronistes Oficials del Regne”, “Torre Baja, mi pueblo”, “Bétera mi pueblo”, “Foyos mi pueblo”, “Una teoria del Cronista”, “El libro de la Serranía”, etc...

Davant la polèmica suscitada per “Nosaltres, els valencians” de Joan Fuster (amic personal d’ell des de la facultat), Vicent Badia adoptà una posició moderada, fent publicament una sèrie de crítiques al plantejament de l’obra (especialment en allò referent a la integració de les comar-ques aragoneses del Regne de València), però sense la virulència d’altres (Almela i Vives, J.Ombuena, etc...) ja que sempre cregué en la unitat de la llengua. Malgrat tot, no abandonà el “Centre de Cultura Valenciana” i treballà per intentar acostar posicions entre les dos parts (com ho demostra el seu discurs “No tinc temps per a ser breu”) en bé del Poble Valencià. També defensà fervorosament la integritat del Regne de València, oposant-se a les denominacions de “Levante”, “Sureste”, “Costa Blanca” per a Alacant i Múrcia i proposant un Governador General per a tot el regne. Aprofitant el Vaticà II, com a home profundament cristià, defensà l’adopció del valencià per l’església valenciana com a forma d’acostar-se al poble.

Dins la seua activitat política, fou president de l’associació “País Valencià-URSS”, membre fundador del desaparegut Partit Nacionalista del País Valencià (P.N.P.V.), membre de la Junta Consultiva de l’Acció Cultural, membre d’Unitat del Poble Valencià (U.P.V.) i president de la Paraula Cristiana.

Morí en 1995, quan s’havia embarcat en un altre projecte en favor de la història local, el Centre d’Estudis de l’Horta Nord. El 16 de gener de 1996, l’Ajuntament de Burjassot, l’anomenà fill adoptiu de la ciutat.Va ser un gran patriota valencià, que sempre lluità i treballà per la cultura i la dignitat del nostre poble. El seu tarannà cordial, conciliador i integrador, hauria de ser un exemple a seguir per tots.

Hem fet ací unes breus pinzellades de la intensa activitat cívico-cultural d’En Vicent Badia, i perquè no necessita moltes referències en ser una figura coneguda per tots. Malgrat tot, adjuntem un dossier tret del número 5 de la revista “La Roda del Temps” (Meliana, juny de 1996) i remetem a la breu bibliografia així com al mateix Centre d’Estudis de l’Horta Nord o a Unió Democràtica del Poble Valencià (Apartat de Correus 12184 C.P. 46080 València) per a més informació

Bibliografia: 
-  “ Llibre de festes de Sant Roc 1996 “, Maria Jesús Badia i Carbonell. “Clavaris de Sant Roc de Benicalap” 
-  “ La Roda del Temps, revista d’estudis, divulgació i opinió de L’Horta Nord “, nº 5. Juny 1996 
-  “ Retrobar la tradició ”, Agustí Colomer. Col·lecció Paraules i Vides. 1996,00 Editorial Saó 
-  “ El pensament valencianista de Vicent Badia i Marin (1958-1964) “. Agustí Colomer i Ferràndiz. Revista Saó. Desembre de 1994. 
-  “ Libro de las fiestas extraordinarias por la inaguración del campanario de Benicalap “. 1954. 
-  Articles de Vicent Badia i Marin sobre Benicalap: (“La Roda del Temps nº 5”. Juny de 1996) 
-  “ El Campanario de San Roque de Benicalap y los arbitrios municipales “, Levante 7-2-54 
-  “ Benicalap en Fontilles “, “Las Províncias” 14-10-55. 
-  “ Burjassot, Godella y Benicalap se han aproximado a Valencia”, “Las Províncias” 18-1-56. 
-  “ Benicalap, pedanía”, “Las Províncias” 26-12-56 
-  “ Fin de curso en las Escuelas de la Virgen del Puig en Benicalap”, “Las Províncias “, 15-7-58. 
-  “Publicaciones de las fiestas de Mislata, Benicalap y Bronchales“, “ Las Províncias “, 27-8-59. 
-  “ Un instituto filial de 2ª Enseñanza en Benicalap “, “Las Províncias”, 21-10-59. 
-  “ Creación en Benicalap de un instituto filial de 2ª Enseñanza “, “Las Províncias”, 15-5-60.
-  “ Benicalap se incorpora a un plan de mejoras urbanas “, “Las Províncias”, 17-5-60. 
-  “ Nuevas obras y servicios para la barriada de Benicalap “, “Las Províncias”, 9-4-61. 
-  “ Alcublas y Benicalap en sus fiestas patronales “, “Las Províncias”, 30-8-61. 
-  “ Un paso a nivel en Benicalap “, “Las Províncias”, 5-3-63. 
-  “ Fiestas en Benicalap a la Inmaculada”, “Las Províncias”, 23-5-63. 
-  “ Nuevo templo parroquial en Benicalap”, “Las Províncias”. 18-7-64 
-  “ La festa de la mare de Déu d’Agost en Benicalap”, “Jornada”. 19-8-64 
-  ” Benicalap a la Virgen de Agosto”, “Levante”. 19-8-64.

Francesc Gamero i Lluna – Antonio Marín Segovia
A.C. CERCLE OBERT – BENICALAP DE L ´HORTA

Permitida la reproducción del presente documento a www.benicalap.com , siempre y cuando cite la procedencia y haga referencia expresa a los autores


Teléfono de contacto: 645.75.95.91
Correo: marsegan@hotmail.com

Nota: Los documentos originales y datos fotográficos pertenecen al Archivo personal de Antonio Marín Segovia