|
BENICALAP,
EL POBLE PERDUT
APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DE BENICALAP
Francesc Gamero i Lluna
ASSOCIACIÓ CULTURAL “CERCLE OBERT”
DE BENICALAP DE L´HORTA
“ INDEX “
INTRODUCCIÓ
EL NAIXEMENT DE BENICALAP (S-?-XIII-XVII)
1.1- UNS ORIGENS MUSULMANS PROU COMUNS (S-?-XIII)
1.2- LA CONQUISTA I COLONITZACIÓ CRISTIANA (1238-XV)
1.3- L’EDAT MODERNA (S-XVII-XVIII)
LA CONSOLIDACIÓ DE BENICALAP (S-XVIII-XIX)
2.1- LA GUERRA DEL FRANCÉS A BENICALAP (1808-1812)
2.2- LA FI DE L’ANTIC REGIM I EL PERIODE LIBERAL (1812-1873)
2.3- BENICALAP, PEDANIA DE LA VALÈNCIA DE FINALS DEL S-XIX
EXPANSIÓ I DECADÈNCIA DE BENICALAP (S-XX)
3.1- SANT ROC, PARRÒQUIA DE BENICALAP (Primer terç de segle)
3.2- LA REPÚBLICA I LA POSTGUERRA (anys 30, 40 i 50)
3.3- LA URBANITZACIÓ DESAFORADA (anys 60 i 70)
3.4- EL FINAL DEL SEGLE, UN POC D’ESPERANÇA (anys 80 i 90)
CONCLUSIÓ
ANNEXOS
5.1- ESTADISTÍQUES
5.2- CRONOLOGIA HISTÒRICA
5.3- L’ALQUERIA DEL MORO
BIBLIOGRAFIA
6.1-OBRES
6.2- DOCUMENTACIÓ
6.3- ARTICLES
INTRODUCCIÓ:
Benicalap, és un poble perdut.
Benicalap és un poble devorat per l’urbanització desaforada d’una ciutat que viu d’esquenes a tot allò que no siga ella mateixa: a la mar, al seu país, a la seua llengua i a l’horta. Benicalap, com altres pobles del terme de València, són pobles perduts, constitueixen elements extranys a una ciutat amb vocació perpètua de metropoli, però que continua tenint una mentalitat molt provínciana. València no sap que fer amb aquestos pobles i la seua horta, li molesten, i per això tracta d’arrabassar-lo tot. Primer el Portalet i l’Alqueria de Benicalap, després l’Estació, les alqueries del Parc, la construcció de la ciutat fallera. Ara, els polígons d’Ademús, Benicalap Nord i Sud i demà serà l’Alqueria del Moro.
Però, açò no ha sigut sempre d’aquesta manera, n’hi hagué un temps en què la ciutat no estava en guerra amb l’Horta, sinó que les dos parts es complementaven perfectament, l’Horta catapultà a la ciutat de València cap a la prosperitat, i la ciutat ho sabia. València era el cap-i-casal del Regne i de la nostra cultura, i l’Horta formava part inseparable d’ella.
Hui en dia, València ja no necessita a l’Horta. La producció agrícola ha hagut de passar a altres comarques
perquè la ciutat ja no vol camps ni horts, ni alqueries ni barraques, la ciutat el que vol es sol urbanitzable per a omplir el seu terme d’asfalt i ciment per a tindre més habitants que Sevilla. La ciutat ja no sap ni vol ser el cap-i-casal sel seu país, ja no parla la seua llengua, i es sent un extrany en la seua pròpia casa.
Però Benicalap, també és un poble perdut en altres sentits. És un poble perdut, perquè no sabem si alguna vegada ha arribat a ser-ho: alguns parlen de caseriu, altres de poblat, molts de pedania...Si bé, política i jurídicament potser mai no hem sigut un poble de ple dret, és indubtable que sociologicament ho hem sigut durant molt de temps, i açò és un fet que ningú pot discutir. Un poble valencià amb la seua ermita o església, amb partides rurals i sèquies, amb el seu senyor noble o “senyorets” burgesos de València, amb els seus malnoms, amb les seues cases i alqueries i les seues relacions interpersonals tan estretes i humanes...
Hui en dia, tot açò sembla la nit dels temps, però no ho és tant. Si parlem amb la gent d’uns quaranta anys nascuda o resident des de menuda a Benicalap, s’adonarem que als anys 50, això que de vegades diguem: “Me’n vai a València” per a indicar que te’n vas fóra de Benicalap, era una realitat. Benicalap, per a l’habitant de la ciutat de València era l’Horta, a pesar del que diguera l’Administració o l’Ajuntament.
Però, si anem més enllà, i ens adrecem a les persones majors naturals de Benicalap, ens donaran una visió de la població, que de segur molts no creuran, ja que els recordarà un poble, poble.
Torne a dir que les coses no sempre han estat així, i que per tant no sempre han se ser-ho. Perquè allò que ha canviat una vegada, pot canviar-ne més. Per a aportar un poc d’ajuda a aquest canvi, que suposaria una tornada a l’esperit comunitari i la convivència humana que implica el ser “poble”, va dirigit humilment aquest treball.
1.
EL NAIXEMENT DE BENICALAP (S-?-XIII-XVII)
1.1-UNS ORIGENS MUSULMANS PROU COMUNS:
Com la majoria dels pobles de l’Horta i molts del País Valencià, incloent els que la ciutat de València s’annexionà en el S-XIX, Benicalap era en el seu origen una Alqueria musulma, reflexe del model dispers de poblament rural propi de la civilització de l’Al-Andalus, que té el seu antecedent més inmediat en les “villae rusticae” o viles rústiques romanes. Una alqueria, era una gran casa de camp o un menut conjunt d’elles, on vivia una familía en sentit ample, és a dir, un clan, un grup de gent de la mateixa sang però emparentats en graus molt llunyans, que vivien dedicats a l’explotació de la terra. Per aquesta raó, el nom de moltes poblacions valencianes comença amb el prefix àrab “Beni-” que es sol traduir per “fills de”, com per exemple Benifaraig, on vivien els descendents d’Al-faraig. Respecte al topònim “Benicalap”, la seua traducció es veu dificultada per les diferents modalitats en les que hi apareix escrit en els documents de diverses èpoques: Benicalapech-Benicalapec, Benicalaph, Benicalaf i l’actual Benicalap. En l’obra “Notas útiles para la historia del Reino de Valencia”, 1911 de Sucias, es diu que “calap” vol dir casa alta , però no hem trobat cap autor que ho confirme. Un motiu de confusió alhora d’estudiar la història de Benicalap, és l’existència a la Vall de Segó, comarca del Camp de Morvedre d’una altre poble de nom “Benicalaf”, és a dir, també Benicalap, una antiga població de moriscos, que va desaparèixer en agregar-se a Benavites pel Reial Decret de 28 de Febrer de 1856. Respecte a la forma ortogràfica, aquesta crec que se’n deriva de la pronunciació. En el “Llibre del Repartiment” es parla de Benicalapech (la “ch” antiga equival al so “k”, i no a “ig”, com interpretaren els fundadors de l’Associació Cultural “El Portalet”) i Benicalapec, mentre que Benicalaph o Benicalaf ho he trobat en mapes i obres posteriors al desastre de 1707, per tant, possiblement siga una forma castellanitzada que adoptà l’administració en mans de castellans, la qual cosa també seria aplicable a Benicalap de les Valls. Diuen alguns articles apareguts en diferents llibres de festes de Sant Roc (festes patronals de Benicalap), que la nostra població adoptà la forma “Benicalap de l’Horta per a diferenciar-se, segons consta, diu l’autor, en antics llibres parroquials. Doncs tenien raó, perquè abans els autors només consideraven la província com a marc territorial i això ha provocat confusions (Martínez Aloy ho fa notar respecte al “Diccionario Geográfico de Madoz”).
Si admitim el significat de “casa alta”, la coincidència toponímica entre els dos pobles, és això, simple coincidència, no denotant cap vinculació. Per altra banda, no és un cas únic (Beniferri-l’Horta Nord i Benferri-la Vega Baixa), i l’origen i funció de les alqueries ho explica bé.
Per últim, dir que l’obra de Sucias, ens parla d’unes làpides romanes, que existirien en la casa senyorial de Benicalap, la qual cosa fa pensar a l’autor un origen llatí de la població de Benicalap. Si bé no seria extrany, ja que segons sembla l’Horta estava plena d’elles, que donara lloc a una alqueria musulmana, açò només és una suposició, perquè les podrien haver aconseguit d’algún altre lloc, i no hi han més indicis que ho puguen corroborar.
D’aquestes làpides no en sabem res, ja que l’alqueria de Benicalapec fou assolada en la segona meitat d’aquest segle sense contemplacions. L’autor ha sentit dir al seu iaio, que durant la construcció de les finques que hi han als voltants del conjunt format per l’Església-Ermita de Sant Roc i les alqueries de Benicalapech i Salelles (Casa del Rull), aparegueren ossos molt antics, almenys musulmans, em deia, però ben bé podrien haver sigut eixes làpides, encara que més avant ens tornarem a referir a este tema.
1.2.-LA RECONQUISTA I COLONITZACIÓ CRISTIANA (1238 - S-XVI):
Les tropes catalano-aragoneses d’En Jaume I arribaren a l’Horta com és sabut en 1238. Les alqueries o ravals (barris perifèrics extramurs), varen ser ocupats pels soldats cristians on es feren forts per tal d’iniciar el setge de la ciutat. Manuel Fuster, citat més tard de Vicent Boix i posteriorment per Manuel Sanchís Guarner ens dóna una visió de la probable distribució de l’exèrcit del Conquistador al voltant la ciutat de Balansiya: a Russafa estava la base central i la tenda reial on Jaume I tenia al seu exèrcit personal, en el Grau i el Quartell de Benimaclet, els ballesters de Jaca i un esquadró de cavallers del Temple, en el quartell de Campanar el Gran Maestre i la resta de templers, i al quartell de Patraix trobem primer a les milícies urbanes catalanes, entre les que destacava les de Barcelona, i més al sud el maestre i els cavallers de l’ordre de Sant Jordi, mentre en reraguarda, entre el campament reial i l’Albufera estava els soldats enviats per Tortosa, que vigilaven que els moros de Cullera i més avall no vingueren en auxili de la capital.
En el quartell de Campanar (no confundir els quatre quartells de la particular contribució de l’Horta, amb els quatre quartells urbans: Serrans, Mar, Sant Vicent i Mercat) estava inclós Benicalap.
Independentment de la veracitat d’aquesta reconstrucció, el que és cert és que les alqueries i ravals varen ser ocupades pels cristians abans de la caiguda de València, en el recinte amurallat de la qual, degueren els seus habitants refugiar-se rapidament després de la victòria cristiana del Puig. Així, amb un poc d’imaginació, les tropes catalano-aragoneses, després de la batalla del Puig, on diu la tradició que lluità el mateix Sant Jordi que s’aparegué, avançarien fins al riu Túria prop dels futurs Jardins del real (actuals Vivers, que ja eren una zona ajardinada amb una casa senyorial ), on Jaume I dividiria les tropes segons diu Manuel Fuster. Una companyia dels cavallers del Temple, amb el seu Gran Maestre al davant, seria enviada cap a l’est, on estaven Benicalap, Campanar i Beniferri, en les quals segurament s’instalarien els oficials i nobles durnat tot el temps que durà el setge a la ciutat. Els soldats cristians trobarien les alqueries buides, dessallotjades a tota presa, i segurament plenes de moltes coses que els seus propietaris hagueren de deixar, per a sempre...
Jaume I repartí les terres i cases ocupades dels vençuts (tant de València com de l’Horta) en el famós “Llibre del Repartiment”, entre les persones que l’ajudaren en la campanya, segons la seua classe social i la qualitat de l’ajuda prestada. Benicalap apareix en varies entrades d’aquest primer registre de la Propietat del regne de València:
(fol. 14 vº) En el segte de València, a Russafa. 1 de Maig de 1238: 232.- “ A Ramon de Tellet (l’alqueria o) el real de Benicalapech (amb sis jovades al voltant seu); i unes cases a València, del rais Albuhaçen; i l’hort d’Haron, jueu. “
(fol. 63 vº) 17 d’Abril de 1239: 1161.-“ A Bernat Gilbert, tres jovades de terra, a Benicalapech, contigües a la vostra heretat, d’Abrahim Abinçalema; i cinc fanecades de terra en un hort que està en Olarios, i que us han fitat els repartidors; i l’hort fou de Llop Alfachar Albaycar “.
(fol.74) 8 d’Octubre de 1240: 1400.- “ A Gil de Bailo, unes cases, contigües a les de Guillem Gaucerà, i un hort de cinc fanecades a Benicalapech. Donació revocada, perquè els escuders de Ferran Peris de Pina no vinguren en el seu dia”.
(fol. 83 vº) 4 de Novembre de 1244: 1596.-” A Miquel Peris de Vinyals, cavaller, les cases d’Eyça Amberraga, i sis jovades de terra a (Benicalapec) Nacarella; i (un hort) de sis fanecades a Roters en l’hort de Tolaya, fill d’Abeçola”.
(fol.3 º) De les alqueries i viles donades franques, 1238, 1 de Maig: 2218.- “ A Ramon de Tellet, l’alqueria de Benicalapech ”.
Una jovada de terra equivalia a sis cafissades i cada cafissada a 6 fanecades, això és 831 m2 cadascuna. Encara que no és extrany que de vegades el rei alterara les mesures per tal de contentar a tots els que havia de recompensar.
D’aquestes inscripcions podem extraure una sèrie de conclusions, més o menys segures:
· L’alqueria de Benicalap va ser donada en franc (lliure, de jurisdicció reial, no com en altres casos)a Ramon de Tellet amb 6 jovades al voltant seu (a més d’altres propietats). Com a curiositat, dir que el mateix dia 1 de Maig, també es donaren en “franc” les alqueries de Catarroja i Alboraia.
· Bernat Gilbert va rebre 3 jovades de terra en Benicalap, contigües a la vostra heretat, és a dir, a una propietat que el mateix Jaume I tenia en Benicalap o prop de Benicalap, ja que els escrivans realitzaven aquesta documentació per ordre de Jaume I i tenint-lo a ell com a destinatari, per això l’expressió “vostra heretat”.
· Gil de Bailo va perdre l’hort de 5 fanecades que l’havia donat el rei, perquè els escrivans d’un tal Ferran Peris de Pina no es presentaren, suposem que davant dels escrivans o el rei, no sabem ben bé per a què.
· Per últim. Miquel Perís de Vinyals, 6 jovades de terra a un lloc dit Nacarella, que els escrivans aclaren “Benicalapec”, la qual cosa és molt interessant.
Algunes interpretacions que podem fer:
· Ramon de Tellet: No sabem qui era, però uns tals Guillem i Bernat de Tellet, apareixen en el número 3857 com a propietaris d’unes cases al Barri de Lleida dins el registre III de Jaume I de les cases de València de 1267, prop de l’Esglesia del Salvador, que ben bé podrien ser els seus descendents o en tot cas familía pròxima o remota. El Llibre del Repartiment, reparteix les cases de la ciutat, segons l’origen dels seus pobaldors. Admitint alguna grau de vinculació entre aquestos “Tellet”, podriem suposar que Ramon de Tellet també fóra de Lleida, ja que ens sembla que en 1267 encara persistia la distribució geogàfica en els barris, però també podria haver-se iniciat ja la mobilitat. En l’entrada 309 Guillem de Tellet reb unes donacions, entre elles les cases d’Abdanayel a València l’1 de Juny del mateix any que Ramon de Tellet rep Benicalap, per tant, només Bernat podria ser descendent de Ramon. Però també podrien ser els dos descendents de Ramon i Guillem, perquè han passat quasi 30 anys de les donacions, i era normal que amb un pare Guillem li ficaren al fill Guillem, o potser siga a l’inrevés, ja que Bernat i Guillem eren noms molt comuns en aquell moment, i al costat de Guillem de Tellet en el Registre III no diu les cases o el seu estat sinó que “està absent”, i podria ser que estiguera en el moment de fer el Registre a Benicalap.
·
El fet de què dos Tellets hi visquen en el mateix barri i siguen veïns, pareix confirmar algun tipus de vinculació entre ells, també amb Lleida.
· Miquel Peris de Vinyals: 6 jovades de terra és el mateix que havia rebut el que seria senyor de Benicalap, Ramon de Tellet, a més que es referisca al topònim Nacarella, diferent de Benicalap, però inclós o relacionat amb ell, i per últim el fet que siga un cavaller, em porta a aventurar la teoria de què el cavaller (miles) Miquel Peris de Vinyals fou el senyor de la que ara anomenem alqueria del Moro. Anem per parts, l’alqueria del Moro dista prou de la de Benicalap com per a què eixa zona es considerara diferent, però que seria unicament geogràfic, perquè el nom de Benicalap inclou aquesta, l’alqueria havia de ser l’únic lloc habitat d’un territori al qual donava nom. Açò ho confirma el fet de què el conjunt de l’alqueria/es dels Moro/s està datat entre els segles XIV o XV, sent la seua planta típicament de model català, i no musulmà, la qual cosa confirma que siga de nova planta i l’origen del seu senyor, “Vinyals”; i també que el nom que avui reb la part de Benicalap on està l’Alqueria del Moro, és cristià, el Plà de Sant Bernat. Per altra banda, en el llibret “Noticia de la actual población del reyno de Valencia (...)” de Vicente Ignacio Franco imprés en 1804 (del qual també parlarem més tard) es parla de l’aldea de “Macarella o Cases de Bàrcena”, la qual cosa podria estar relacionada amb el topònim “Nacarella”, així que el text del Repartiment voldria significar que les terres es trobaven entre Benicalapec i les Cases de Bàrcena..
· Bernat Gilbert: Reb tres jovades de terra prop d’una possesió d’en Jaume I que anteriorment eren d’un tal Habrahim Abinçalema, segurament jueu, com altres persones de noms semblants que apareixen en el Llibre. No podria ser el senyor de l’Alqueria del Moro, per haver-li correspost una quantitat menor de terres que a Ramon de Tellet, la meitat, i pel fet de trobar-se aquestes “prop de la vostra heretat”, que ens fa pensar en una ubicació cap al sud, cap al riu (si entenem per “vostra heretat” la ciutat de València, sotmessa només a la potestat reial). El Llibre, en l’entrada 24 també parla de Bernat Gilabert, al que es dóna dues jovades de terra en Campanar, i unes cases i un hort a la ciutat, la qual cosa resta probabilitat al seu senyoriu sobre l’alqueria del Moro.
Per últim, dir que el conjunt de l’alqueria del Moro també podria haver-se creat en anys posteriors als que es refereix el “ Llibre del Repartiment”, i que les possesions de Miquel Peris de Vinyals i Bernat Gilbert, podrien haver sigut venudes o permutades per altres, com va ser comú amb aquestes donacions, fins i tot al mateix Ramon de Tellet.
La historiografia tradicional ha tingut problemes alhora de parlar del repartiment de Benicalap, pel problema ja comentat de l’existència d’un altre Benicalap del Camp de Morvedre. Així Martínez Aloy fa notar en 1927: “ Tengase presente que Madoz en su Diccionario Geográfico atribuyó a Benicalaf de Sagunto las noticias que aportó sobre Escolano sobre Benicalap, Benicalaph o Benicalaf, del término municipal de Valencia”. Sanchis Sivera cau en la confusió, i atribueix el senyoriu a Joan López Ausano i Munio Martínez, que foren senyors de l’altre Benicalap.
Per a evitar confusions, en llibres parroquials, i també en algún llibret de festes antic, es parla de Benicalap de l’Horta, com utilitzava l’alcaldia de barri i pedània.
Tornant a Ramon de Tellet, segons Martinez Aloy, aquest realitzà una sèrie de reformes en l’alqueria de Benicalapech per a convertir-la en la seua casa senyorial, és a dir, per a adaptar-la a les necessitats i gust d’un senyor cristià d’aquesta època. Aquestes possiblement inclourien la construcció del famós i tristament desaparegut “Portalet” (assolat a finals dels anys 60), de influència musulmana però de construcció posterior. La seua funció i utilitat no estan clars, podria ser com una espècie de portal per a cobrar un tribut a qui passara pel Camí Vell de Burjassot o ser purament decoratiu..
1.3- L’EDAT MODERNA (S-XVI-XVII):
No sabem res del periode comprés entre els segles XIII-XV, ni com els Tellet deixaren Benicalap, ni que passà amb el senyoriu de l’Alqueria del Moro. L’únic que podem seguir és la successió de senyors de Benicalap, que des de el S-XVI ja no són els Tellet, però açò també és controvertit.
Segons San Petrillo, a principis del s-XVI era el seu senyor, Jaume Alpont, doctor en lleis i assesor jurídic de la santa Inquisició i del Braç militar de les Corts Valencianes, parent dels Alpont de la baronia de Relleu. El mateix autor diu que en 1533 aquest vené la vila a Bertomeu Lluís de Zarzuela i Ferrando, un altre cavaller, de llinatge aragonés i emparentat amb la casa de Xèrica. Fill de Na Beatriu Ferrando i d’En Francesc Zarzuela que era generós (xicoteta noblesa) i alguatzil ordinari de la Reial Audiència. Les armes dels Zarzuela són: un sol en camp de gules. El fill d’en Bertomeu, serà Jeroni Zarzuela i Barrionuevo, qui es casarà amb Na Florinda de Cruïlles, filla d’En Pere Lluís de Cruïlles i Albero, cavaller insaculat a les Corts de 1564 i governador interí de la Governació de Xàtiva, i de N’Anna Roca, germana del Comendador de l’ordre de Montesa, En Benet Roca. Aquesta Florinda o Florentina de Cruïlles, és la senyora feudal més famosa de la història de Benicalap, ja que tots els autors i en totes les resenyes històriques de Benicalap, parlen d’ella.
La nova senyora de Benicalap, aportarà al matrimoni una dot de 3.000 ducats. A més diu San Petrillo d’ella que vivia en el Carrer en Bou de València (no sabem si era la casa dels seus pares, del matrimoni o si es mudà quan enviudà). Escolano en 1611 només l’esmenta a ella com a senyora de la vila, per la qual cosa, degué de casar-se molt jove amb un marit prou vell, com també ho confirmà el que ara direm. San Petrillo conta una anècdota sobre aquesta senyora. Sembla que el virrei de València, el marqués de Tavara convocà els cavallers de l’estament militar per tal de comunicar-los una carta del rei Felip II, i com que aquestos no acudiren, el virrei s’ho prengué com un insult manant empressonar a molts d’ells, i com no trobà a Sabastià Zarzuela i Cruïlles, el primogènit de Na Florinda, l’arrestà a ella el 3 de Setembre de 1619. Els cavallers del Regne es posaren furiosos, i després de reunir-se durant alguns dies, enviaren a En Miquel Pertusa com a ambaixador davant el rei per a denunciara l’arrest de Na Florinda i els altres contrafurs que havia comés el dit virrei.
D’aquest matrimoni nasqueren tres fills: Lluís, el menut, que morí sense descendència,, Sebastià, senyor de Benicalap, fou Batle de Sagunt, familiar del Sant Ofici de la Inquisició i membre de l’Estament militar de les Corts (com ja hem dit). Es casà amb una dona de la família Carròs de Vilaragut, i es traslladà a Nàpols d’on fou Capità de guerra, president de la Reial Audiència i Governador de Cantazaro. A més, rebé la baronia de Vete. El segon, En Feliu Zarzuela i Cruïlles, governà Benicalap en absència del seu germà, i es casà amb altra dama de llinatge important, Hermenegilda Crespí de Valldaura, de la casa dels barons (més tard comtes) de Sumacàrcer. Els seus fills Joan i Feliu moriren als 19 i 15 anys respectivament, heretant el senyoriu la filla, Na Margarida, en extingir-se la descendència de son tio Sebastià.
Na Margarida Zarzuela i Crespí de Valldaura, contragué matrimoni amb N’Antoni Ferrer, baró d’Andilla, conseller de sa magestat i regent de la Reial Cancelleria del regne de València, primer, i en segones núpcies amb el marques de Sofraga, però diu San Petrillo en ninguna de les dos unions n’hi hagué descendència. El rastre dels senyors feudals es perd, i només es sap que en un moment posterior va pertanyer al Patriarca Joan de Ribera, qui ho donaria al Reial Col·legi del Corphus Christi (Alguns autors diuen que en 1804 pasà a l’Hospital General de València, però no és el nostre Benicalap de l’Horta, sinó el de les Valls, com ho demostra l’informe de Ignacio Franco que ja hem esmentat) i segurament fins a l’abolició dels senyorius, que esdevingué en 1811.
En l’obra de Sucias, apareixen menys dades sobre Benicalap que les que dona San Petrillo, i a més molt confoses i contradictòries. Diu que després dels Cruïlles, passà Benicalap a mans de Pere Alpont en 1667 i ultimament a Feliu Zarzuela en 1646, la qual cosa no té sentit. A més, Escolano, d’eixa època, confirma el que diu San Petrillo, que vora 1611 Florinda de Cruïlles era la senyora del lloc.
Un fet important d’aquest periode, es va produir en 1616, Tomàs de Salelles, un apotecari de la ciutat de València, s’estableix en Benicalap. La seua casa era la que sostenia el Portalet en l’altra banda, és a dir, l’antiga Casa del Rull. Aquesta familia arriba a tindre molta influència i poder en el poble, rivalitzant amb els seus veïns, els senyors de la vila, la qual cosa era possible per els limitats privil·legis feudals que els furs concedí als senyors valencians, en comparació als dels altres territoris, per tal d’afavorir repoblació.
Una obra important de la historiografia valenciana del S-XVII, les “Decadas de la historia valenciana” (bé el títol és prou més llarg), de Gaspar Escolano i Perales, nomena Benicalap entre les poblacions de l’Horta. Diu d’ell, que compta amb 12 cases de cristians vells i que la seua senyora és Florència de Cruïlles. L’expulsió dels moriscos és l’esdeveniment més important de l’edat moderna en el Regne de València, de conseqüències desastroses, ja que en perdre vora un terç de la població l’economia s’enfonsà i el regne es despoblà. Escolano escriu en 1611, dos anys després de l’expulsió dels moriscos, i malgrat això quan parla de l’Horta diu que n’hi han dos pobles habitats per ells i alguns altres que conserven algunes “reliquies”, com diu l’autor. Per aquesta raó, no podem saber si Benicalap va ser habitat o no per mudeixars (després moriscos, en convertir-se) sota el domini cristià. Podem suposar que va ser sempre nucli de cristians vells, si consideren que per norma general la majoria dels pobles de l’Horta foren repoblats i s’expulsà als moros, i de què segons Escolano no queden ni reliquies d’ells en Benicalap. Per altra banda, amb l’expulsió dels moriscos molts pobles quedaren despoblats, tardant molts anys en ser tornar a habitar, i només haurien passat 2 anys des d’allò. Encara que també seria possible, que un poble de l’Horta fora repoblat en tan poc de temps, si tenim en compte la riquesa de les terres de l’Horta.
SENYORS FEUDALS DE BENICALAP (en lletra negra, segons San Petrillo i Escolano)
1238 Ramon de Tellet
(...)
S-XVI (principis). Jaume Alpont
1533 Bertomeu Zarzuela i Ferrando (per compra a Jaume Alpont)
Jeroni Zarzuela i Barrionuevo (?- 1611?) OO Florinda de Cruïlles (?-1616-1619-...)
Sebastià OO Carrós de Vilaragut Feliu OO H. Crespí de Valldaura Lluís (no descendència)
1700? (descendència extingida) Joan (19 anys) Feliu (15 anys) Margarida OOAntoni Ferrer OO Marqués de Sofraga (sense descendència) (...)
Patriarca Sant Joan de Ribera
Col·legi del Corphus Christi.
1811 Abolició dels senyorius.
La fesomia i la població de Benicalapec, no degué de canviar molt entre els segles XIII-XVII, la pervivència de l’Antic Regim i de la seua estructura social i econòmica ho impedia. Tindriem un nucli de població al voltant de l’alqueria de Benicalapech i Casa de Salelles i un altre a l’Alqueria del Moro (que està actualment casi igual), junt a un grup indeterminat de cases de llauradors dispersades per l’Horta, i més o menys importants, però fetes amb materials menys perdurables, per la qual cosa no s’han conservat en la zona de l’Alqueria del Moro, o han sigut subsituides per altres a la zona de l’alqueria de Benicalapech, en tindre aquesta part major dinamisme demogràfic en els segles següents. Estes cases de llauradors (seria massa pompós dir-li alqueria), estaven construides damunt dels camps dels senyors que cultivaven a canvi d’una renda (segurament en productes del camp), segons la institució jurídica feudal coneguda pels juristes com “enfiteusi”. Benicalap, s’estructurava al voltant del desaparegut Camí Vell de Burjassot que eixint del pont de Sant Josep, passava per l’actual Josep Grollo (que adoptarà aquest nom fa un parell de dècades), i adaptant-se als marges dels camps i les sèquies arribava fins a l’Alqueria del Moro i al poble de Burjassot. Este camí, degué de ser molt important i molt transitat, ja que unia la capital amb el lloc on tenia les seues reserves de forment (les famoses Sitges, que foren construides pel Consell Municipal de València), producte deficitari a la Ciutat i Regne de València. També constituiria una important via de comunicació amb la part occidental de l’Horta, per al transport de productes agrícoles que abastien als habitants de la ciutat, i per a l’arribada de viatgers provinents del Camp del Túria, els Serrans o Terol.
Com ja hem dit adés en parlar del Portalet, els senyors feudals tenien el dret de cobrar peatge a qualsevol que travessara les seues terres (per això, la gran importància i prosperitat que portà el comerç marítim), i potser esta era la funció del nostre emblemàtic arc medieval, funció que donaria importants beneficis econòmics als senyors, pel gran trànsit, encara que, segurament, le transport de forment Burjassot-València, estaria lliure per especial privil·legi reial a València.
Els habitants de Benicalap, que segons Escolano eren 12 cases (unes 50 persones, multiplicant 4’25 per casa com es sol fer, però no saben quins límits comprenia, segurament deixaria fóra l’Alqueria del Moro i es centraria en el nucli de Sant Roc), probablement cristians vells, depenien religiosament de la parròquia de Sant Bertomeu de València (hui desapareguda). València, s’estructurava administrativament en 12 parròquies durant l’Edat Mitjana i Moderna, com els nostres barris actuals. Era normal, que les parròquies tingueren adscrites algunes alqueries de l’Horta. Així, Sant Bertomeu, junt a Sant Nicolau (encara existent al mateix lloc) i Sant Pere (adossada a la Catedral) eren les parròquies a les quals pertanyien les classes nobiliàries i altes de la ciutat. Amb tot, Benicalap comptava amb una ermita dedicada a Sant Roc (on després es construira l’Església) per als servicis religiosos, tot i que, almenys els senyors i possiblement també els llauradors, eren soterrats al cementeri que cada parròquia tenia al seu costat (abans hi havien molts cementeris dins el recinte de les muralles). Esta ermita segons sembla, comunicava amb la casa dels Salelles, la qual cosa mostra la seua importància.
Politicament, Benicalap depenia casi exclussivament del poder del seu senyor, les seues potestats només tenien algun límit en el fet que Benicalap formava part de la Particular Contribució de València, una zona, fóra del terme de València, que comprenia la major part dels pobles de l’Horta, que era una demarcació jurídica en la qual els seus habitants pagaven alguns impostos a la capital a canvi d’alguns dels seus privil·legis com a ciutat reial. Al següent capítol, parlaren més en profunditat del tema.
Alguns fets destacables també foren la construcció de l’Alqueria de la Torre el 1750, pel comte de Castellar, de cognom Castellví (l’escut dels quals estava a un cantó de la façana i hui ha desaparegut quedant un senyal clar de l’expoli), tenint com a base una alqueria anterior.
2.-
LA CONSOLIDACIÓ COM A NUCLI DE POBLACIÓ (S-XVIII-XIX):
2.1.-1812 LA GUERRA DEL FRANCÉS A BENICALAP
La Guerra del Francés, nom valencià de la “Guerra de la Independència”, també va afectar a Benicalap. Els francesos de Bonaparte varen assetjar tres vegades la ciutat de València fins que van aconseguir entrar (encara que per poc de temps). Cada setge a la ciutat suposava, el saqueig i el terror per als pobles de l’Horta que envoltaven València. Sabem, que durant el segon setge, les tropes del Mariscal Suchet, varen passar per Benicalap, i entre altres destrosses conseqüències expoliaren els objectes de culte valiosos que hi havien al temple de Sant Roc.
També, en 1802, els Salelles cedixen un terreny al costat de l’Església o ermita (no sabem quan es construí l’actual) de Sant Roc, per a fer-lo servir de cementeri per al poble (també podrien ser estos els cossos dels que parlava el meu iaio).
Benicalap, després de la guerra i una vegada desaparegut el regim senyorial es va consolidant i augmenta de població, població que tendeix a agrupar-se als dos costats del Camí Nou de Burjassot (Avinguda de Burjassot), nova via de comunicació entre València i este municipi, que discorre en línia recta, i millorava el transport. De no haver mediat, la seua obertura, tal vegada el poble haguera continuant extenent-se pel Camí Vell fins juntar-se amb l’Alqueria del Moro. Aquest fet, ens mostra la importància per a l’economia i vida en general de Benicalap de la via de comunicació entre els seus grans veïns.
2.2.- LA FI DE L’ANTIC REGIM I EL PERIODE LIBERAL (1811-1873)l. L’estatut jurídic de Benicalap
Arribem al problema històric més greu per a estudiar sobre Benicalap, quina va ser la seua configuració jurídica en els dos segles passats. Anteriorment a aquesta etapa, Benicalap era un senyoriu rural (més bé dos) de l’Horta, dins de l’anomenada zona d’especial jurisdicció de València, és a dir, una zona de influència que la ciutat exercia sobre un àrea circumdant, de la què rebia impostos, però que no és tractava de terme urbà, entre altres coses perquè la ciutat pertanyia al realenc, i l’Horta al senyoriu, malgrat que molts nobles o burgesos propietaris vivien en la capital.
El 1769, Carles III dóna una Real Cédula 13 de Agosto per la qual mana que les principals ciutats dels seus regenes es dividisquen en Quartells (“quarteles” en el document original castellà) i aquestos en barris, al cap dels quals n’hi hauria un Alcalde de Quartell, que supervisaria l’activitat dels Alcaldes de Barris, que rebien semblants competències als alcaldes dels Ajuntaments d’aquest temps, una certa jurisdicció civil i penal. Respecte a València, mana que es dividisca en 4 Quartells i cadascún en 8 barris.
Sempre que parlem de Be-nicalap mai sabem quin calificatiu donar-li: barri, poble, poblat... Està clar, que actualment formem part de la ciutat de València, i per tant som un “barri” (Districte 16), però abans de ser capitalins, hem sigut un altra cosa?. Aquesta és una pre-gunta molt important, per a la que no tenim una resposta clara. A con-tinuació parlarem un poc sobre la configuració i status jurídic de Beni-calap al llarg de la història.
BENICALAP A L’ANTIC RÈGIM (1238-1811)
El “Llibre del Repartiment” conce-deix a Ramon de Tellet l’alqueria de Benicalapec, l’1 de Maig de 1238, “en franch”, és a dir lliure, lliure de la jurisdicció reial, que afectava a altres possesions feudals. Per tant, en els primers temps, Benicalap era un típic senyoriu feudal, subjec-te a la jurisdicció absoluta del seu senyor, si bé no tan despiadada com en altres llocs (p.ex. Aragó o Castella), ja que els furs valencians donaven menys privilegis als se-nyors per tal de promoure l’emi-gració cap al Regne de València. I així continuarà fins l’abolició del sis-tema senyorial al voltant de 1811. Altres senyors feudals seran la fa-milía Çarçola i el col·legi Corphus Christi (“El Patriarca”).
Per altra banda, tota la comarca de l’Horta estava subjecta a un règim fiscal especial en dos nivells: zona de particular contribució (on estava Benicalap) i general contribució de València en virtud dels quals gau-dien dels mateixos avantatges fis-cals (i inconvenients) que el cap-i-casal del Regne, per privilegi con-cedit pel mateix En Jaume I. D’esta manera s’inicià la influència de Va-lència, sobre l’Horta i les seus po-blacions. A més, a nivell eclesiàstic,
Benicalap estava inclós dins la pa-rròquia de Sant Bartomeu (hui de-sapareguda), una de les 12 de la ciutat de València, com també pa-ssava amb Campanar o Mislata, ja que era normal que cada parròquia urbana tinguera una dependència rural. Açò implicava que els veïns del primitiu Benicalap pagaven els seus delmes (o impostos religiosos) a esta parròquia, i eren soterrats al seu cementeri (”fossar”).
BENICALAP EN EL RÈGIM LIBERAL (S-XVIII-XIX).
Serà en aquest periode en el que comencen els problemes en el tema que estem tractant. Per la Reial Cèdul·la de 1769, do-nada per Carles III de Borbó, les grans ciutats de la seua corona s’organitzaren en quartells (ara endiríem districtes) i barris, existint un alcalde per cada barri amb les ma-teixes atribucions que els alcaldes de poblacions independents (juris-dicció civil i penal, a escala menuda), si bé subordinats als alcaldes de quartells, que els coordinaven.En el mateix text legal, es deia que la ciutat de València es dividiria en 4 Quartells (que són els que cons-iderem tradicionals: Serrans, Mer-cat, Mar, i Sant Vicent) i cadascún en 8 barris. Cap d’aquestos barris inclou territori més enllà del riu, a excepció de l’antic raval de Vilano-va (Carrer Sagunt i rodalies) i Mar-xalenes.
Per tant, Benicalap quedava fora, a l’igual que altres poblacions com Campanar, Beniferri, Benimaclet, Orriols, Russafa, Patraix... subjec-tes encara a domini feudal.
L’existència de Benicalap com a nucli de població consolidat, ho de-mostren una sèrie de plànols que es feren de València i part de l’Hor-ta (entre 1808 i 1812) sobre l’atac de les forces napoleòniques, per autors francesos, castellans i ita-lians.
Però allò realment complex, arriba ara. La zona de particular contribu-ció, que encara perdurava, estava dividida també en 4 Quartells: Campanar, Patraix, Benimaclet i Russafa, i segons un mapa de 1821 de València, obra de Cristòfol Sales, Benicalap pertanyia al quar-tell de Campanar, com Beniferri. Quin era la funció d’aquestos quar-tells “no urbans”? No ho sabem
Per altra banda, n’hi ha que dir que en 1811 s’aboleix el regim senyorial per la qual cosa, els pobles deixa-ven de ser propietat d’un llinatge nobiliari i es convertien en municipis a imatge de les ciutats i viles que havien sigut de “reialenc” (la ma-teixa València, Sagunt, Lliria, Culle-ra...), adquirint personalitat jurídica. En canvi, altres poblacions, queda-ren com a pedanies de ciutats de reialenc. La qüestió és que, a hores d’ara, no tenim documents ni no-tícies que proven que Benicalap fóra cap de les dos coses: ni inde-pendent, perquè no apareix amb ajuntament, ni part del municipi de València, perquè formava part dels quartells de l’Horta i no dels de València..
Així Campanar, Patraix, Benimaclet i Russafa, exercirien com a me-nuts centres administra-tius dels seus respectius quartells, a pesar de incloure aquestos vertaders mu-nicipis. Això suposat, Quina era la posició jurídica de Benicalap, junt a altres pobles amb ajuntament dins el quartell de Campanar?
Per altra banda, existeix la possibi-litat de què Benicalap fora una pe-dania o partida d’un altre poble, com per exemple Beniferri o el ma-teix Campanar, però en cas de ser així, seria més probable que sigue-ra de Burjassot tenint en compte la seua proximitat i una relació no de-finida amb el Col·legi del Corphus Christi fundat pel beat Joan de Ri-bera. Esta possibilitat pareix confir-mar-la un llibret imprés en 1804, “Notícia de la actual población del reyno de Valencia...”, de Vicente Franco, en el que diu que Benica-lap és una aldea de Burjassot, poble que pertanyia al “Patriarca”.
A finals del s-XIX, València s’anne-xionà les poblacions limítrofs, als que donà el nom de poblats. Se-gons sembla en 1872 es produí l’annexió de Beniferri, diu el nomén-clator de la ciutat de València de 1902, però Vicent Badia (1956), Manuel Sanchis Guarner (1981 ) i La Comissió municipal de reorgani-tzació (1981) (i d’ací l’article del Le-vante 19-1-97) diuen que en el ma-teix any s’annexionà també Beni-calap, la qual cosa no he pogut comprovar encara.
Es dona la circumstància que el dit “Noménclator” diu textualment que “...El poblado de Benicalap pertenecía al antiguo límite de València...”, i això és mentira. Si entenem com a terme la particular contribu-ció mitja Horta seria del terme “anti-guo”, i si entenem terme en un sen-tit autèntic i actual, tampoc és cert perquè en un noménclator de 1876 Benicalap no apareix en València (tot i que teòricament ja s’hauria integrat), i sobretot perquè en l’ordre donada per l’Ajuntament en 1769 per a aplicar la pragmàtica de
Carles III es fa una descripció dels quartells i barris i la nostra població tampoc apareix. I és més, en el Noménclator de 1902, apareix com a barri número 11 del quartell de Serrans, i recordem que Carles III ha-via manat 8 barris per quartell, la qual cosa fa molt probable que es tratara d’un territori amb el que no es contava, perquè encara no era del terme capitalí (no diguem per açò que fora un municipi indepen-dent).
BENICALAP EN EL S-XX
Siga com siga, Benicalap va co-mençar el s-XX ja dins del municipi de València, però curiosament serà ara quan religiosament es desvin-cularà de la capital, elevant-se la seua església de Sant Roc en pa-rròquia independent en 1902. En-cara que administrativament es de-penguera de València, i esta fora un nucli d’atracció per als habitants de Benicalap, les relacions amb Burjassot i Godella eren molt fre-qüents per la proximitat, ja que se-gons digué Badia en 1956, Benica-lap està a 2 Km. de la Plaça de l’Ajuntament.
En el S-XX, l’estatus de Benicalap comença a clarificar-se (per a des-gràcia nostra), Benicalap es con-vertix en això que els valencians di-guem “pedania“ (una entitat local menor).
Per a governar una pedania (Beni-calap), el municipi major (València) nomenava un alcalde pedani que servia d’enllaç entre l’Administració municipal i la xicoteta població. Però els “alcaldes pedanis” no eren elegits per la gent de Benicalap (m’estic referint als moments quan es votava, no en temps de dictadu-ra), sinó que l’Ajuntament de Valèn-cia nomenava a un veí a qui consi-derara convenient (en el nostre cas, destaca el carismàtic Lluís Al-binyana Pujalt, que ho fou molt de temps). Però oficialment, el nom era el de “Poblat de Benicalap” (com els poblats marítims), per a designar la situació d’un lloc que no era ni poble ni barri.
Així continuà Benicalap fins a l’any 1979, quan en un capítol molt trist de la nostra història, València ens absorví com a un barri més dei-xant-nos sense cap autonomia o particularitat. L’últim alcalde fou el sr. Velarde, però només entre 1977-79.
Independentment de la història jurídica, el fet és que Benicalap des de sempre ha tingut una personalitat pròpia que no ha fet sinó incremen-tar-se en els últims anys, a pesar que ara com abans se li nega sistemàticament per part dels gover-nants. Els veïns d’esta població (terme que jo utilitze sovint ja no és concepte jurídic sinó sociològic) te-nim una sèrie de problemes concrets i particulars és ben cert, que tenim una sèrie de carències i pro-blemes particulars (però molts com-partits amb altres poblacions del municipi de València: Beniferri, Marxalenes, Campanar ...) des de fa molt de temps que no han rebut tradicionalment per part de l’Ajunta-ment de València cap actuació. Les nostres administracions territorials, amb el consistori capitalí al capda-vant mai s’han preocupat d’estudiar la situació de Benicalap per així do-nar-li el tractament específic que la seua especificitat requereix. En lloc d’açò, la Generalitat i Diputació no-més s’ocupen dels municipis reconeguts, i el nostre municipi, València, continua fent plans i inversions com si fóra una ciutat homogènia, la qual cosa a més de falsa és un greu error. Davant esta situació el descontent dels “poblats” front a “València” s’ha mantingut constant, i ultimament s’ha incrementat, a Campanar, Orriols i Pinedo pels plans urbanístics i a la resta en general pels projectes faraònics que l’Ajuntament pensa fer amb totes les carències que tenim. La mostra més rotunda d’açò són les col·lec-tius que s’han creat a Benimàmet i Castellar pro-segregació.
En 1885, tindrà lloc un fet important, Josep Ros i Furió, un artístia ceramísta, defensor de la ceràmica valenciana-àrab dels segles S-XIV-XVII, construeix una hermosa fàbrica d’estil neo-mudèixar (s’estimava molt la cultura oriental) a la vora del camí vell de Burjassot, “La Ceramo”, que assolirà molta fama, en un moment de decadència d’aquesta forma d’art. Els seus descendents, Josep Ros i Ferrer i Josep Ros Ferrandis continuaran la tradició familiar fent carrera de Belles arts i mantenint “La Ceramo”. La fàbrica passarà més tard a Mª Pilar Ros, que per raons desconegudes per nosaltres, la vendrà el 1990 a Alfons Pastor i la seua família. El primer adquirí els arxius, nom comercial, els motles, etc... i els segon adquirien l’inmoble per a llogar-li-lo. Després d’uns anys, Alfons Pastor tanca la fàbrica per motius econòmics, i durant molt de temps restarà abandonadade, sent objecte de pillatge i gamberisme. La rehabilitació, de “La Ceramo” un dels simbols de Benicalap, ha sigut reivindicat des de els anys 80 per a centre Centre Cultural per totes les associacions veïnals i cíviques de la població.
EXPANSIÓ I DECADÈNCIA DE BENICALAP (SEGLE XX):
El segle XX comença en Benicalap amb un important esdeveniment, en 1902 l’església de Sant Roc, és elevada a la categoria de parròquia en una reorganització de la arxidiocesi de València. Eixe mateix any, l’arxiu parroquial recollia un cens de 1.122 persones en el poblat de Benicalap i el seu terme que limitava amb Borbotó, Carpesa, Godella, Burjassot i Campanar. Una descendent de la familía Salelles, Dolors Pizcueta feu donació dels terrenys per a la construcció d’un nou temple parroquial, per a substituir l’antic.
Entre els anys 1905 i 1906, també té lloc un fet important per a la història recent del nostre poble, per mitjà d’una donació d’un hort i una casa de camp, enfront de l’estació de Ferrocaril de Benicalap, les Germanes de la Beneficència de València creen una casa de repos, buscant la tranquilitat que oferia l’Horta. Poc a poc, l’anaren donant diversos usos: classes de repàs en estiu, catequesis..., fins que decidiren de crear una escola per a la creixent població del barri que s’hi instal·lava principalment en ambdues vores de la Avgda.Burjassot. Adaptaren l’edifici per a impartir els següents ensenyaments. Primària, Batxiller Elemental i Superior, així classes complementàries de llabors domèstiques. En 1970, davant la reforma educativa i les noves directrius del Concili Vaticà II, decideixen ampliar la seua oferta, que actualment és de 2 unitats de Preescolar, 22 d’E.G.B. i 4 de F.P. L’actual carrer de Tuéjar (dit així molt recentment) rebrà el nom popularment de Carrer de les Monges.
CONCLUSIÓ:
ANNEXOS:
5.1- CRONOLOGIA HISTÒRICA:
1238- Les tropes de Jaume I arriben a Benicalap i a la resta de l’Horta
1238-44 Jaume I reparteix diferents propietats i drets en Benicalap entre diverses persones. Ramon de Tellet primer senyor de Benicalapech
S-XVI Jaume Alpont, titolar del senyoriu de Benicalap.
1533 Bertomeu Lluís Zarzuela i Ferrando compra a Jaume Alpont, el senyoriu de Benicalap.
1564 Jeroni Zarzuela i Barrionuevo, fill de Bertomeu, és insaculat en les Corts, més tard serà governador de Xàtiva.
1611 “Decadas” d’Escolano, Benicalap té 12 cases i Florinda de Cruïlles, vidua de Jeroni Zarzuela i Barrionuevo és la seua senyora.
1616 Tomàs de Salelles, un apotecari de València, s’hi instal·la en Benicalap, on arribarà a tindre tant de pes com el senyor de la vila, si més no.
1619 Per un conflicte entre el marqués de Tavara, virrei de València amb Sebastià Zarzuela, fill de Jeroni i la resta de nobles del Braç Militar de les Corts Valencianes, sa mare Florència de Cruïlles es empressonada per ordre el virrei.
170 Batalla entre les tropes dels maulets i botiflers al terme de Burjassot.
1750 El comte de Castellar (de cognom Castellví), reedifica l’alqueria de la Torre.
1802 La familía Salelles cedeix un terreny de la seua propietat per a la construcció d’un cementeri per a la població, al costat de l’esglesia del poble.
1808 Guerra del Francés. Les tropes del mariscal Suchet intenten per segona vegada la conquista de València sense èxit. En la seua retirada saquegen les poblacions de l’Horta i les seues esglésies. L’Església de Sant Roc de Benicalap pateix l’expoli dels seus objectes sagrats.
1872 Ordre d’annexió a València del municipi de Benicalap, junt al de Beniferri.
1876 Noménclator de València
1885 Josep Ros i Furió, construeix La Ceramo, fàbrica de taulells artístics valencians.
1902 Nomenclator de València
1902 L’Església de Sant Roc és elevada a la categoria de parròquia.
1903 Col·locació de la primera pedra de la nova Esglesia de Sant Roc, el dia de Sant Josep.
1907 Visita de la societat “Lo Rat penat” a Benicalap el dia 24 de Desembre. Passegen per la plaça de l’Esglesia i els seus voltants i per les alqueries de l’Horta, “Las Províncias” s’en farà ressó en un article on parla del nostre poble.
1905-1907 Les Germanes de la Beneficència de València reben en donació una casa i un hort en Benicalap.
1916 El 1 de Gener es celebra la primera missa en el nou temple de Benicalap.
1930 Es crea el 30 de Març, la falla Pare Carbonell-Camí Vell de Burjassot, la falla Poblat de Benicalap.
1930 El pare escolapi Josep Carbonell i altres naturals de Benicalap obsequien a la parròquia de Sant Roc, amb un nou retaule i una imatge del Crist de la Passió.
1931 Es planta el primer monument faller de la Falla de Benicalap.
1936 Destrucció del retaule i imatge del Crist de la Passió de l’església de Benicalap.
1940 La falla de Benicalap, és una de les poques falles que planta el seu monument, en aquest difícil moment històric.
1945 Es constitueix la confraria del Santíssim Crist de la Passió, que realitzava anualment una festa en Setembre.
1952 Col·locació de la primera pedra del campanar de Sant Roc
1954 El nou campanar és beneit per l’arquebisbe Marcelino Olaechea. Festes extraordinàries per la seua inaguració.
1957 S’inagura el primer mercat de Benicalap en l’Avgda. de Campanar, amb casetes de fusta.
1959 Es crea el patronat de Sant Roc, el 31 de Març.
1965 El 17 de Març es posa la primera pedra de la Ciutat Fallera.
1967 El Portalet, portal mudéixar únic en l’Horta, és assolat per l’Ajuntament, malgrat un l’informe de l’arquitecte municipal Rieta que considerava de gran interés la seua conservació.
1967 El mercat de Benicalap es trasllada a l’Avgda.General Avilés, cantó Conxa Piquer, amb instalacions d’obra.
1968 El 2 de Febrer es funda el C.F. de Benicalap
1968 Naix la Falla Acàcies-Picayo.
1974 El 20 d’Octubre naix el Grup d’Espeleologia Comando.
1977-1978 Es funda el Club de Jubilats i Pensionistes de Benicalap
1977 Naix la Falla Periodista Gil Subiela-Assutzena.
1981 Comencen les obres de construcció del Parc de Benicalap, sobre els terrenys de l’antiga Estació d’Horticultura i altres camps, que havia adquirit l’Ajuntament de València en els 70.
1981 Naix la Falla Avgda. de l’Ecuador-Alcalde Gurrea.
1983 S’inagura el Parc de Benicalap, dissenyat per l’arquitecte Jiménez de la Iglesia.
1985 En Octubre, s’organitzen les primeres festes modernes de Sant Roc, que fusiona totes les altres que es deixaren de fer un parell de dècades abans: Crist, Inmaculada i Verge d’Agost.
1986 S’inagura el 12 de Setembre, el Mercat de Benicalap en la seua ubicació definitiva, en el Carrer Miquel Servet, 28.
1994 Apareix el primer número de “Benicalap Mes a Mes”, primera i única publicació de Benicalap, editat per l’Associació Cultural “El Portalet”. Primer director Rafael Lupión.
1997 El 14 i 15 de Febrer té lloc en el saló Rosaleda, la 1ª Mostra de Bandes i Orquestes de la Junta Muncipal de Trànsits
1997 Març-Abril. S’inicia la constitució de la plataforma d’associacions de Benicalap-Beniferri “Tots pel barri”
1997 29 de Juny té lloc la 1ª Mostra de Bolillos de València a Benicalap
1997Juny. “Benicalap Mes a Mes”, primer mitjà de comunicació de Benicalap, cumplix 3 anys d’existència
1998 Abril, “Benicalap Mes a Mes” deixa d’editar-se.
1998 Juny. 2ª Mostra de Bolillos de València-Benicalap
1998 Setembre. Ampliació i reorganització de la xarxa de metro de València, l’estació de Montdúver recupera el seu nom original gràcies a les demandes d’alguns veïns especialment En Francesc Almenar Gimeno i Antoni Marín i Segòvia.
5.2- ESTADÍSTIQUES:
EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA POBLACIÓ
|
ANY
|
HABITANTS
|
EDIFICIS
|
FONT
|
COMENTARIS
|
|
1611
|
51? (12x4.25)
|
12 (cases)
|
Escolano
|
Cristians vells? Inclou només el nucli vell?
|
|
1886
|
-
|
-
|
Junta de Sanitat
|
18 morts per l’epidèmia de còlera.
|
|
1902
|
1.112
|
|
|
|
|
1910
|
573
|
110
|
Ajumt.de València
|
Inclou tot el terme? o només el nucli. (*)
|
|
1911
|
510? ó 624?
|
120 (cases)
|
Sucias
|
“Y un gran número de chalets...”
|
|
1920
|
826
|
232
|
Ajumt. de València
|
(*)
|
|
192?
|
193
|
-
|
Martínez Aloy
|
Potser només inclou el nucli de l’Esglesia.
|
|
1930
|
1.832
|
415
|
Ajumt. de València
|
(*)
|
|
1950
|
5.000
|
|
Ajumt. de València
|
Esmentat pel llibre de festes pel nou campanar
|
|
1970
|
22.938
|
|
Ajumt. de València
|
En 1965 s’inicià la construcció de la C Fallera
|
|
1981
|
36.138
|
|
Ajumt. de València
|
Corresponen a la Ciutat Fallera: 6.392.
|
|
1986
|
35.154
|
|
Ajumt. de València
|
Corresponen a la Ciutat Fallera: 5.802.
|
|
1991
|
36.941
|
|
Ajumt. de València
|
Corresponen a la Ciutat Fallera: 6069.
|
|
1996
|
38.749
|
|
Ajumt. de València
|
Corresponen a la Ciutat Fallera: 6.383.
|
Any de la creació del Poble Nou.
ESTADÍSTIQUES MUNICIPALS MODERNES
BIBLIOGRAFIA:
6.1.- OBRES:
· “ Llibre del Repartiment “, entrades 232, 2218, 1161, 1400 i 1596. A més, 309 i 3857.
· “ Décadas de la Historia de la insigne ciudad y reino de Valencia “, 1611, Gaspar Escolano y Perales. Llibre VII, capítol V (pàgs. 138 i 144).
· “ Noticia de la actual población del reyno de Valencia: la de sus Despoblados desde la Conquista por el rey Don Jayme Primero: las leguas que distan de la Capital: los Señoríos directos que los poseen; y las Diócesis á que pertenecen”. Vicente Ignacio Franco, Real Sociedad Económica de la Ciudad y Reyno de Valencia. 1804.
· “ Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico”, Pascual Madoz. Madrid. 1850.
· “ Notas útiles para el estudio de la historia del reino de Valencia”, Sucias. 1911.
· “ Geografia del Reino de Valencia”, volum 1er, José Martínez Aloy. 1920-1927. pàgs 837-839 i 273.
· “ Alquerias de la huerta valenciana”, Francesc Almela i Vives, 1932.
· “ La ciutat de València “, Manuel Sanchis Guarner, pàgines . 1981.
· “ Gran Enciclopedia de la Región Valenciana”.
· “ Arquitectura i Ingineria civil de caracter rural i agrari en el territori de Burjassot i la seua area inmediata” (sic), Santiago López Garcia. Entitat Cultural El Piló. Burjassot, 1994.
· “ Aproximación a la historia de Burjassot y su entorno “, Santiago López García, Ajuntament de Burjassot, 1989.
· “ Temes d’Etnografia valenciana”, dirigit per Joan Francesc Mira.
· “ Crecimiento de la población valenciana “,
· “ Historia del ferrocarril en Valencia”, Inmaculada Aguilar.
· “ Jardines de Valencia “ i “ Artesanos de Valencia “, Mercedes Arazo i Francesc Jarque.
· “ Projecte Pla Verd per a València”, Diversos autors. Ajuntament de València, Oficina Tècnica del Pla Verd, 1997.
· “ Estudio paisajistico de la Huerta de Valencia”, Manuel Díaz i Francisco Galiana. Ajuntament de València, Oficina Tècnica del Pla Verd, 1996.
· “ Seminario Internacional sobre la Huerta de València”, Ajuntament de València, Oficina Tècnica del Pla Verd, 1994.
6.2.- DOCUMENTACIÓ:
· AJUNTAMENT DE VALÈNCIA:
· “ Libro de Instrumentos Ordinarios del año 1769“, Real Cédula de 13 de Agosto i Instrucción de 5 de Octubre.
· “ Nomencátor de la ciudad de Valencia “, Asensio Cañizares. 1876.
· “ Noménclator de la ciudad de Valencia “, Antonio Asencio. 1902
· “ Cartografia històrica de la ciutat de València “ (1704-1910). Diputació i Ajuntament de València.
· “ Els nous districtes de la ciutat de València, sintesi del treball de la comissió municipal de descentralització “, 1981. Ajuntament de València.
· “ Anuaris Estadístics de la Ciutat de València “, dels anys 1983 i 1985.
· “Padró Municipal de València de 1996”.
· ARXIU DEL REGNE DE VALÈNCIA: L’Arxiu del Regne de València, és possiblement l’origen de totes les dades errònies que diferents autors del segle passat i principis d’este han aportat, al no distingir els dos Benicalaps, el de les Valls (a la comarca del Camp de Morvedre) i el de l’Horta (el nostre, a la comarca de l’Horta Nord). A continuació farem una relació de les documents que hem trobat a l’arxiu baix referits a Benicalap, Benicalaf o Benicalaph, tot indicant de quin poble és tracta.
· “ Benicalaf, señorio de Maria Barrionuevo y de Zarzuela “. Any 1603. “Manaments i empares”. L.3.m. 31.f.15. - BENICALAP DE LES VALLS
· “ Donación del lugar de Benicalaf (Pere Alpont i Felix Zarzuela). Any 1646. “Batlia”, Llib. 1205 fol. 675 i Llib. 1209 fol.695. - BENICALAP DE LES VALLS
· “ Litigi sobre el síndic de València i la vila de Morvedre i els hereus de Pere Alpont sobre drets i pertanyences de Benicalap”. Any 1514. “Batlia”. Llib. 1200. fol. 812.- BENICALAP DE LES VALLS
· “ Benicalaf, importe de un caballo”. Any 1736. “Batlia”. Lletra E. Expedient nº 61.- BENICALAP DE LES VALLS
· “ Benicalaf. Libertad para escombrar parte de la acequia de Quart ”.- BENICALAP DE LES VALLS
· “ Proceso de Intendencia sobre las Carnicerias y Pilón del lugar de Benicalaph (Real Patrimonio contra el Colegio del Corphus Cristi) “. Intendència. 3393.- BENICALAP DE L’HORTA
6.3.-ARTICLES:
· “ Lo Rat Penat en Benicalap”, 25 de Desembre de 1907. “ Las Províncias”
· “ Benicalap “, Valencia Atracción, nº 239. San Petrillo. Desembre de 1954.
· “ Libro de las fiestas extraordinarias por la inaguración del campanario de Benicalap “. 1954.
· Articles de Vicent Badia i Marin: (“La Roda del Temps nº 5”. Juny de 1996)
· “ El Campanario de San Roque de Benicalap y los arbitrios municipales “, Levante EMV 7-2-54
· “ Benicalap en Fontilles “, “Las Províncias” 14-10-55.
· “ Burjassot, Godella y Benicalap se han aproximado a Valencia”, “Las Províncias” 18-1-56.
· “ Benicalap, pedanía”, “Las Províncias” 26-12-56
· “ Fin de curso en las Escuelas de la Virgen del Puig en Benicalap”, “Las Províncias “, 15-7-58.
· “ Publicaciones de las fiestas de Mislata, Benicalap y Bronchales “, “ Las Províncias “, 27-8-59.
· “ Un instituto filial de 2ª Enseñanza en Benicalap “, “Las Províncias”, 21-10-59.
· “ Creación en Benicalap de un instituto filial de 2ª Enseñanza “, “Las Províncias”, 15-5-60.
· “ Benicalap se incorpora a un plan de mejoras urbanas “, “Las Províncias”, 17-5-60.
· “ Nuevas obras y servicios para la barriada de Benicalap “, “Las Províncias”, 9-4-61.
· “ Alcublas y Benicalap en sus fiestas patronales “, “Las Províncias”, 30-8-61.
· “ Un paso a nivel en Benicalap “, “Las Províncias”, 5-3-63.
· “ Fiestas en Benicalap a la Inmaculada”, “Las Províncias”, 23-5-63.
· “ Nuevo templo parroquial en Benicalap”, “Las Províncias”. 18-7-64
· “ La festa de la mare de Déu d’Agost en Benicalap”, “Jornada”. 19-8-64
· ” Benicalap a la Virgen de Agosto”, “Levante”. 19-8-64.
· “ Pedanías de Valencia. Su historia: Benicalap”. 21-8-1981. B.Bono y Barber. “Levante EMV”
· “ Alqueries de l’Horta “, Gener de 1996, Josep Vicent Frechina, “ La Roda del Temps “, nº4.
· “ Llibres de Festes de Sant Roc”, (1986-1997, diversos autors). Clavaris de Sant Roc.
· “ Benicalap Mes a Mes “, Associació Cultural “El Portalet”. diversos números i autors. 1994-1997.
Possibles noms de carrers: Barraques de Lluna, Na Florència de Cruïlles, En Ramon de Tellet, En Tomàs Salelles, Historiador Vicent Badia i Marin, Ceramista Josep Ros i Furió.
|
